Crítica d’‘Una joven prometedora’: fúria encegadora

Malgrat l’agressivitat i l’ànim subversiu que exhibeix en els seus primers compassos, l’opera prima d’Emerald Fennell no tarda a mostrar-se molt més pudorosa que les pel·lícules que es van carregar d’inventar fa dècades el gènere al qual pertany –conegut com a cine de violació i venjança–; a canvi adopta maneres de conte pervers a través de la seva hiperestilització formal, el desinterès general de la seva premissa per la versemblança i les seves freqüents incursions en la comèdia negra i l’esperpent. Es tracta, en qualsevol cas, d’una pel·lícula furiosa sobre un tema que ens hauria d’enfurismar a tots. 

El problema és que, mentre l’explora, Fennell no es decideix sobre si la seva protagonista és una heroïna justificada o una psicòpata empesa a la bogeria pel dolor, la culpa i una cultura misògina; no sembla que sàpiga si prefereix que l’espectador celebri la intel·ligència i el coratge de la jove o es preocupi per la seva salut mental i física i, per tant, intenta les dues coses. I aquest titubeig no només impedeix a la pel·lícula haver de dir res sobre el món post-MeToo –més enllà de suggerir que tots els homes són terribles–, sinó que la condueix a una desafortunada resolució que ens proporciona el plaer de la retribució però alhora priva la protagonista de la catarsi per la qual va emprendre la seva venjança. Per sort per a la pel·lícula, al seu centre es troba l’actriu Carey Mulligan, que neutralitza totes aquestes contradiccions amb una ferocitat i una ira calculada a la qual resulta impossible resistir-se.