Crítica d’‘Independencia’: d’on brolla el poder

Inspirant-se en el mosso d’esquadra que va abatre el 2017 els terroristes de Cambrils, Javier Cercas va crear a Terra Alta (2019) un detectiu de novel·la policíaca tan original com carregat de futur: Melchor Marín, fill d’una prostituta assassinada, expresidiari, lector impenitent de novel·les (sobretot d’‘Els miserables’ de Víctor Hugo), sagaç i expeditiu en el seu acompliment professional, que després de perdre la seva dona Olga es queda sol amb la seva filla Cosette. Aquest policia estellat, en qui caben la timidesa i la delicadesa al costat d’una violència aplicada sense impulsivitat, engeganteix en aquesta ‘Independencia’ per integrar-se per dret propi a la galeria d’insignes protagonistes de novel·la negra de les últimes dècades, al costat del Pepe Carvalho de Vázquez Montalbán o el Kurt Wallander de Henning Mankell. La seva irrupció justiciera al començament de la novel·la, que evoca els preliminars ‘in media res’ de les pel·lícules d’acció dels 80, serveix de recordatori i presentació de com opera.

Si bé és Marín el focus narratiu, som lluny d’una novel·la de caràcters, perquè el mecanisme intern que l’anima –i ho fa, a més, amb un ritme incansable que amarra l’atenció del lector– és la trama i el seu minuciós engranatge, potser un dels més ben greixats de tota la narrativa de l’autor. El ressort que l’activa és l’extorsió que pateix l’alcaldessa de Barcelona per un vídeo sexual, per a la resolució del qual Melchor és requerit per Blai, el seu antic cap i ara inspector, perquè col·labori amb un altre conegut, el sergent Vàzquez. No es tracta d’Ada Colau, perquè el xantatge té lloc en un 2025, quan l’actual alcaldessa és ja passat, com ho és el procés, que es dona per fracassat. Aquesta maniobra anticipatòria és essencial a la novel·la, perquè crea la il·lusió d’un futur des del qual divisar amb distància el present i, a través del cas imaginari, enjudiciar la Catalunya sacsejada pel moviment sobiranista, sense que això sigui, en absolut, el propòsit de la novel·la. El judici es desprèn de les opinions dels representants de la societat rica i poderosa (Casas, Vidal i Rosell), fills de papà, acostumats a actuar impunement com els amos naturals de Catalunya, que reconeixen el que el procés va tenir d’entabanament col·lectiu.

El tractament que es fa d’aquests pijos és immisericordiós: depravats fins a la nàusea, cínics, corruptes, manipuladors de les vides alienes des de la seva altura social i econòmica, on preserven l’autèntica independència, la de la seva classe. Davant ells, Ricky Ramírez, company seu a ESADE, fill d’un sindicalista, encarna el pobre que confia ingènuament, com Lazarillo de Tormes, que apropar-se als ‘bons’ ajuda a convertir-se en un d’ells. En ell es traça l’antiheroi encavalcat, el pobre diable destinat a perdre sempre en la teranyina irrompible dels diners i del poder, el dissortat que s’utilitza i menysprea. Cercas ha resolt amb gran intel·ligència tècnica el contrapunt del discurs de Ramírez amb l’avenç en la investigació del xantatge, buscant una convergència de les dues línies a l’Epíleg, on, per afegiment, enllaça amb la novel·la anterior en una precisa catarsi.

Notícies relacionades

El #MeToo dels nens

Amb el peu esquerre

La sostinguda tensió de la intriga, que fa galopar la lectura, no ofusca el que ‘Independencia’ té de severa reflexió sobre la situació política catalana, com tampoc impedeix que Cercas, tan irreductiblement fidel a si mateix, torni als seus cervantins jocs de miralls (Marín, com Don Quixot, se sap protagonista d’un llibre sobre ell: ‘Terra Alta’) i a la línia d’ombra entre la veritat de les mentides i viceversa. Altament recomanable.