Vaig sobreviure a l’addicció a les drogues i l’alcohol

Javier Giner va créixer al Baracaldo dels anys 80 en plena epidèmia d’heroïna. En aquell moment s’identificaven perfectament els jonquis, ell mateix els recorda com a zombis que havien perdut la identitat i es movien arrossegant-se amb pesar, com a ànimes en pena. Avui dia, els addictes podem ser qualssevol de nosaltres, tot i que no hi hagi signes tan visibles de cara a la galeria. Vivim en una societat fagocitadora i plena de màscares en què cada un guarda en secret les seves misèries per oferir la seva millor cara a la galeria. Podem ser compradors compulsius, embotir-nos a sucre, enganxar-nos al sexe, a les xarxes socials, o consumir estupefaents. La major part de les vegades es produeixen símptomes d’alarma perquè l’addicció s’apodera de totes les parcel·les de la vida, tot i que només en alguns casos es toca realment fons. 

Javier Giner (que a més d’escriptor és guionista, director, cap de premsa, representant i una infinitat de coses més) va sentir que havia arribat a un límit quan la seva mare va anar a recollir-lo a un hostal on es trobava amb diversos prostituts a qui devia els diners dels serveis i la droga. En primera persona, l’escriptor s’atreveix a explicar un dels episodis més foscos de la seva vida per evidenciar que ens trobem en el territori de l’honestedat més brutal i colpidora. El resultat d’aquesta espècie d’exorcisme personal en clau de no-ficció profundament literària és ‘Yo adicto’ (Paidós), un relat entorn de la dependència i la reconciliació amb un mateix després d’haver experimentat el dolor després d’un procés de desintoxicació i haver aconseguit sortir-ne. 

«Sempre que es parla de l’addicció es fa a través de termes negatius. Estem sepultats per una espècie d’opinió benpensant en què es tracten molts assumptes des de la ignorància o la frivolitat, cosa que condueix finalment a l’estigmatització. Hi ha molts temes com la misogínia, la violència de gènere, l’homofòbia, la transfòbia, el racisme, que necessiten una solució urgent si volem continuar avançant com a societat», explica Javier Giner a EL PERIÓDICO. 

‘Yo adicto’ s’insereix en la nòmina de peces tan esquinçadora com ‘Instumental’, de James Rhodes, ‘El consentimiento’, de Vanessa Springora o ‘Historia de la violencia’, d’Édouard Louis, cada una en el seu estil, tot i que l’autor també s’identifica amb Delphine DeVigan, A. M. Homes o David Sedaris. A l’obra hi ha una valentia gairebé kamikaze a l’hora d’explorar les esquerdes d’una identitat feta miques en què el sentiment de culpa cristià ocupa un lloc predominant i en què la família, l’educació i la repressió de la seva homosexualitat han anat traçant un full de ruta per anar definint el seu trajecte vital. 

Al llarg de les seves pàgines, en què s’integren part dels diaris escrits durant el procés, i que estan plenes d’humor negre, l’autor ens endinsa en els seus fantasmes i ens ensenya tota una realitat que majoritàriament sempre ha sigut silenciada: el dia a dia en una clínica de desintoxicació, les incerteses que tenallen els interns, les seves pors d’incorporar-se a la societat, la seva fragilitat i humanitat. I gràcies a tot això es van esfondrant tota una sèrie de barreres, al mateix temps que s’atorga veu als que mai l’han tingut a través d’una abraçada de respecte i solidaritat tan convulsa com tendra. 

«Del que no es parla, no en sabem i molt menys s’entén. Així que es converteix en una cosa vergonyosa, perquè hi ha silenci i ocultació al seu voltant. Per això per mi era important transmetre el que suposa aquest viatge. No es tracta només d’un vici, sinó d’una malaltia que requereix un tractament molt llarg i dolorós». 

Javier Giner pensa que l’arrel de tots els problemes es troba en la gestió emocional. Ningú ens ensenya a manejar com ens sentim i tenir realment consciència del que ens està passant. «Igual com ens fem revisions mèdiques, també hauríem de pensar en la nostra salut mental, perquè no només som un cos». La pandèmia ha posat de manifest molts dels mals crònics de la nostra societat, com la soledat, i aquesta situació d’incertesa i por ha causat innombrables trastorns. ¿S’hauria de convertir en un tema prioritari, com va exposar Íñigo Errejón al Congrés abans que l’insultessin enviant-lo al metge? «El confinament en molts sentits ha sigut com estar en una clínica de desintoxicació. No hi ha pràcticament estímuls, ni relacions externes, així que no tens més remei que enfrontar-te a tu mateix. I aquí és quan surt el Kraken». 

En un moment del llibre, Javier Giner es defineix a si mateix com «un aprenent psicòtic de Jean Genet». I és que el romanticisme de l’autodestrucció continua sent una arma d’atracció poderosa. «El discurs als 60 i 70 al voltant de les drogues i el rock simbolitzava la llibertat. Jo he hagut de reaprendre a relacionar-me amb tot això. Em continua flipant Lou Reed o David Bowie, però ja no em confonc amb ells, tot i que m’identifiqui amb el seu maleïdisme».  

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

¿I com veu el món de la nit un abstemi des de fa 12 anys? «Jo la visc amb el meu radar jonqui integrat, perquè ja no me’l puc treure de sobre, i crec que l’addicció està molt normalitzada. Tenim una capacitat infinita de mirar cap a un altre costat quan hi ha problemes».