De la música a les lletres

Lluís Cabrera: «A canvi de conèixer Camarón, un ‘capo’ de la droga es va allunyar del Taller de Músics»

El fundador de la institució novel·la la seva vida en una apassionant narració entre Andalusia i Catalunya

Es llegeix en minuts

Lluís Cabrera, fundador del Taller de Músics, novel·la la seva peripècia vital a ‘La vida no regalada’ (Roca Editorial), una narració on apareixen personatges i situacions molt reals, amb noms reconeixibles o canviats, i que de vegades s’acosta al realisme màgic, així com a realitats socials crues. Part d’un petit poble del seu Jaén natal i viatja fins a la capital de Catalunya, on va arribar amb el seu pare, mare i germana sent un nen a mitjans dels anys 60. El llibre inclou des de la postguerra en el camp andalús fins a la Barcelona preolímpica. Recrea la lluita obrera i veïnal del barri de Verdun, l’incendi de la desapareguda sala de festes La Scala i la lluita contra la droga al Raval, però també ofereix una interessant visió sobre el món del jazz, amb el pianista Tete Montoliu al capdavant, i de la música flamenca, amb presència des de Camarón i Enrique Morente fins a altres figures que Cabrera va ajudar quan començaven, com Mayte Martín i Miguel Poveda. La novel·la és la història d’un immigrant al qual la cultura en general i la música en particular van salvar d’una vida difícil.

La plaga de drogues al Raval als anys 80 ocupa un interessant capítol que es pot connectar amb els narcopisos actuals d’aquest barri que ha acollit tota mena de migrants. «Hem tingut problemes amb narcos durant quatre anys a Príncep de Viana. Hi va haver molt embolic amb ‘capos’ dominicans. Fins i tot em van amenaçar de mort», recorda Cabrera, expert en mil batalles. «En els 80 vaig veure morir molta gent. La droga va crear un estigma. Del Raval se’n va anar molta gent perquè allò era molt bèstia: veies com regalaven l’heroïna per després tenir clients. Ara la clientela ja no és del barri, el que venia [abans de la pandèmia] eren molts italians».

Els meus pares van emigrar a Barcelona però per a mi allò va ser el desterrament

En la dècada del 1980 Camarón, el déu del flamenc, va ser clau per erradicar el mercadeig als voltants del Taller de Músics, aquesta escola pionera de flamenc i jazz que Cabrera va crear el 1979. «La màfia compleix, això he pogut comprovar-ho perquè a canvi de conèixer Camarón el ‘capo’ va accedir a treure el seu negoci d’aquella zona», explica. Ara, per evitar que hi hagi altres tripijocs a la zona, ha proposat al consistori un pla perquè la gent s’enganxi a la música, que és una droga igual d’addictiva però gens perillosa. «L’ajuntament podria fer allà un ‘clúster’ de professions lligades a la música. Al Taller de Músics li aniria bé per ampliar espai, avui dia la gent de gestió ha de teletreballar perquè no podem estar apinyats». També podrien acudir allà afinadors de pianos –«en queden molt pocs i si no fan classes es perdrà el seu coneixement»–, ‘lutiers’, tècnics de so i de llums... «o sigui tot el que té a veure amb la faràndula». I a l’edifici desallotjat a Príncep de Viana proposa posar una residència per a músics, que no tots triomfen i acaben amb mansions a Miami.

Lorenzo Almendro, el seu ‘alter ego’

Lorenzo Almendro, el seu ‘alter ego’ a la novel·la, és un nen que a mitjans dels anys 60, quan té 9 anys, es veu forçat a abandonar la seva terra. «Els meus pares van emigrar a Barcelona però per a mi allò va ser el desterrament. La meva germana i jo no érem conscients que calia anar-se’n perquè no hi havia futur. Nosaltres dos vivíem bé. Érem humils però mai ens va faltar roba o menjar. El paisatge de serra Mágina i del poble d’Arbuniel, que és Zimbra a la novel·la, no te’l pots imaginar». I no ha perdut el contacte amb la seva gent i fins i tot va rehabilitar fa uns anys la casa de la seva àvia, la que aconsegueix un estanc després de la Guerra Civil, com explica al llibre. «Allà el canvi climàtic no ha afectat, les estacions es noten igual que abans. I les postes de sol, brutals. És un bon lloc per escriure». Gran part de la novel·la va sorgir allà, escrita a mà. «No vull perdre el contacte amb el paper perquè m’ajuda molt. Després ja el passo a l’ordinador». Tot era al seu cap, que funciona millor que la Viquipèdia. «La novel·la és fruit de la introspecció en la meva memòria i en la meva família per treure tots els gripaus. El meu pare, pobre, va morir de pena, per això l’hi dedico a ell».

Una penya singular

Un tema recurrent a l’obra són les estructures de poder que es repeteixen a tots els nivells: tant en aquesta Andalusia els senyorets de la qual sempre han gaudit de privilegis com en els sindicats o associacions de qualsevol tipus. «Una assemblea és fàcil de manipular», assegura després de la seva experiència en la lluita veïnal de Nou Barris, que va aconseguir convertir una antiga fàbrica en l’Ateneu Popular. Fins i tot a la presó hi ha classes. Ho va comprovar quan va arribar a la Model, previ pas per la tètrica comissaria de Via Laietana. I és que a la penya Enrique Morente impulsada per Cabrera no només acudien amants del flamenc i prodigis com Mayte Martín, que sent nena ja despuntava com a ‘cantaora’; també la freqüentaven sindicalistes armats a la recerca de reclutes joves per a la causa obrera, ja que la penya organitzava activitats clandestines destinades a formar i recolzar gent d’escassos recursos. «Per als presos polítics era un honor ser a la presó i per als comuns, un deshonor», recorda Cabrera. «Però jo, que era de Bandera Roja però estava creuat amb ells per l’estructura piramidal de l’organització, no ho veia igual. A l’entrar a la sisena galeria em vaig trobar amb quatre veïns del meu barri, de Verdun. Menys mal perquè ells em van orientar».

Et pot interesar

És casualitat que tot l’equip de direcció del Taller de Músics estigui format per dones, però funciona formidablement

Pensar en aquella època de lluita antifranquista el porta a reflexionar sobre el moment actual. «Em preocupa l’auge del feixisme», comenta. Si alguna cosa ha après en aquesta vida és que «en aquest món es tracta de manar». I tot i que admet que li agrada «manar una mica», al Taller de Músics ha acabat muntat un sistema «on tothom té autonomia, així si la gent s’equivoca, aprèn». Actualment tot l’equip de direcció està format només per dones. «És casualitat però funciona formidablement».

Temes:

Llibres