Crítica de ‘Tomás Nevinson’: una culminació novel·lística

Aquest any es compleixen cinquanta des que Javier Marías va debutar com a novel·lista amb ‘Los dominios del lobo’. No hi ha gaires carreres literàries tan longeves —gairebé cap, ni Galdós tan sols—, i més si considerem les obres madures i aconseguides, descartant les temptatives inicials o els títols crepusculars. La seva novel·la ‘El siglo’ (1983) va ser, sota l’influx de Benet entre d’altres, excel·lent i les tres publicades als anys 70 disten de ser productes incipients i fins i tot diria que l’experiment ‘El monarca del tiempo’ (1978) prefigura ja alguns dels trets de la seva escriptura. Sostenir al llarg de mig segle una altura creativa superior, sense gairebé alts i baixos, sense abjurar dels compromisos amb l’estil, la indagació moral i l’experimentació amb el gènere, constitueix una proesa sense precedents i potser irrepetible. Aquesta última novel·la seva, ‘Tomás Nevinson’, corrobora amb escreix el que dic.

Notícies relacionades

Amaia Montero torna a La Oreja de Van Gogh 18 anys després

Maite Casademunt: "Estimo la passió per destacar, per no passar desapercebuda"

En aquesta obra Marías ha aconseguit en esplèndid equilibri entre les prerrogatives —més aviat imperatiu— de l’escriptor (per exemple la d’una prosa subtil, sinuosa, matisada, que proposa un esdevenir per al pensament o la demora del ritme narratiu com a argúcia de promesa i satisfacció) i els drets del lector (sense anar més lluny, a l’amenitat i a ser remogut en les seves assentades conviccions). En aquest espai intermedi, ni l’escriptor abarateix o adultera el seu projecte ni el lector pateix un text ardu o tediós. Per apropiar-se d’aquest territori, Marías ha recuperat l’espia angloespanyol Tomás Nevinson, el marit a l’ombra de Berta Isla, que, després de retirar-se del servei actiu, rep del seu antic cap, el sinistre Bertram Tupra, l’encàrrec d’identificar quina de tres dones emmascara una terrorista de l’IRA, col·laboradora d’ETA, que va ser responsable d’atemptats tan salvatges com els de l’Hipercor i la caserna de Saragossa. Localitzar-la implica, a falta de proves incriminatòries, la seva execució, cosa que obre un dilema moral que batega en tota la història i que involucra qüestions de profund calat ètic i polític: ¿és lícit matar algú com a càstig —o venjança— pels crims comesos o com a prevenció davant els que potser pugui cometre?

 Nevinson ha de desplaçar-se a una ciutat del nord, la imaginària Ruán, i, camuflat com a professor d’anglès, investigar les tres sospitoses per descartar les dues innocents. L’entramat detectivesc fa que el relat flueixi sense perdre la seva empenta, farcit de notes humorístiques (els noms còmics i els personatges grotescos) i comentaris mordaços sobre el món de 1997, que és una versió encara, per degradar del present, el nostre, en el qual escriu el narrador, és a dir Nevinson. Com mana el gènere, la trama presenta punts d’inflexió i peripècies que reforcen l’interès i impulsen el relat, però aquests mecanismes res tenen de convenció i produiran més d’una sorpresa als lectors familiaritzats amb l’univers i la galeria de criatures de l’autor, en especial des de ‘Tu rostro mañana’. Però la captació del lector no respon tan sols a l’ocupació eficient de la faula d’espies o al greu problema moral que aborda (¿és sempre reprovable matar?), sinó que s’estén als magistrals retrats de personatges, a la història d’amor entre Berta Isla i Nevinson, a les suspicàcies que alimenta aquest com a narrador, i fins i tot a les cites i referències literàries que treuen a manera de caixes de ressonància. En definitiva, una culminació novel·lística.