Wim Vandekeybus dona veu a la naturalesa i als gitanos a ‘Traces’

Va arribar a la dansa sense saber els cànons del gènere, amb ganes d’expressar-se amb llibertat, donant curs al seu instint. La visceralitat i tremenda humanitat de les propostes del belga Wim Vandekeybus van connectar amb un públic ampli des dels anys 80. Els seus espectacles sempre han tingut una fidel legió de seguidors a Barcelona, on no queden entrades per veure ‘Traces’, la seva última creació, al Mercat de les Flors de dijous a dissabte. Estrenada el desembre del 2019, aquesta peça per a 10 ballarins s’inspira en la naturalesa salvatge dels boscos de Romania, una terra d’ossos i cérvols. L’espectacle no ha pogut rodar massa a causa de la pandèmia. Per això li fa particular il·lusió poder mostrar-la a Barcelona, tot i que la Covid-19 obligui a prescindir de la seva potent música en directe. «Aquesta és una obra molt física, amb molta energia i poques paraules. És més imatge en moviment», assegura el polifacètic Vandekeybus, que ha explorat altres terrenys com el cine i que d’aquí a uns anys debutarà en l’òpera com a director d’escena. «Les anteriors vegades que m’ho havien ofert ho vaig rebutjar», recorda. Explica que serà una coproducció de l’òpera d’Anvers amb Luxemburg i Ginebra.

Però tornem a ‘Traces’, que més enllà de la naturalesa i de les seves criatures s’inspira també en l’esperit lliure i nòmada del poble romaní. L’escenografia mostra un bosc travessat per una carretera, símbol de la civilització en l’hàbitat natural. «L’asfalt a sobre de la terra és el primer pas per destruir la naturalesa. N’hi ha prou amb veure què ha passat a l’Amazones», remarca. Per a Vandekeybus ’Traces’ té alguna cosa de conte (o malson potser) perquè hi apareixen un bosc encantat, ossos, cérvols, una bruixa... Éssers humans i animals comparteixen escenari, com la naturalesa ho fa amb la nostra civilització. Conviuen, sí, però semblen habitar mons diferents. Cada un, amb el seu propi ritme i les seves pròpies regles.

La música amb tocs rockers i ecos balcànics serveix per crear atmosferes i ressaltar la tensió interna de la peça. En la seva creació destaquen l’estranya veu de Trixie Whitley i la guitarra de Marc Ribot, col·laborador habitual del coreògraf. «És una proposta més poètica i visual, molt cinematogràfica. Parteix també d’aquestes imatges en blanc i negre de Josef Koudelka, un fotògraf que sempre m’ha fascinat, que durant els 70 va dedicar un llibre als gitanos. Volia convidar-lo a veure l’espectacle quan fóssim a París però la pandèmia ha impedit que actuéssim allà».

En forma

Tot i que ja no balla tant com abans, Vandekeybus explica que encara continua fent exercicis per estar en forma per si ha d’actuar en algun dels seus espectacles. La disciplina de l’exercici li va bé. La seva última aparició va ser a mitjans de gener quan va estrenar ‘Hands do not touch precious me’ tot i que es passava la meitat del temps filmant. «Procuro exercitar-me per estar disponible però prefereixo que balli la gent de la companyia, que són increïbles, amb una tècnica i una energia brutals.» I afegeix: «Ara hi ha gent molt preparada, que ha estudiat clàssic, contemporani o altres coses. Són molt més complets del que érem nosaltres i ho pesquen tot amb enorme rapidesa». Malgrat el confinament, explica que va treballar amb l’aclamada companyia anglesa Rambert. «Els seus ballarins són autèntiques màquines», recorda. «Però a l’hora de crear alguna cosa i de treballar des de les entranyes, els costa. No hi estan acostumats».

Té ganes de ballar a Barcelona. Els seus ballarins de nacionalitats diverses, també. «Si no treballen no podran cobrar l’atur». El 55% dels ingressos de la companyia ve de les contractacions i aquestes han caigut en picat a causa de la Covid-19. No és un moment fàcil per a ningú. «Gràcies a Déu que a Espanya estan oberts els teatres, tot i que diguin que és perquè el Govern no té diners per pagar. A Bèlgica, no podem fer res però el metro sempre va ple».

Pioner

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Quan va començar, a Brussel·les amb prou feines hi havia dansa. «Ara està ple d’escoles, fas audicions i veus de tot. La gent jove ara vol fer coses diferents. Suposo que em veuen com un dinosaure», fa broma. Des que es va donar a conèixer amb ‘What the body does not remember’ (1986), va sorprendre per les seves ganes d’explorar la dansa lluny de l’ortodòxia, d’una manera fresca, valent-se de la seva intuïció. Mai ha deixat d’investigar, no només en el terreny del moviment, també del teatre físic, del cine, de la fotografia i de la música. Busca intèrprets amb una energia especial.

Va practicar el que ara es diu dansa inclusiva abans que ningú, treballant amb intèrprets que se sortien de la norma com Saïd, un marroquí cec que va participar en algunes de les seves creacions. «Ningú s’adonava que no hi veia. No sé com ho aconseguia», comenta. També va ser pioner en la utilització del cine en la dansa, desenvolupant tant pel·lícules com integrant la pantalla als seus espectacles. Ha firmat 38 propostes però viu en el present. «No em sento al cim de res. En dansa, cada vegada que comences un espectacles parteixes de zero». Segons la seva opinió, la dansa s’ha tornat «massa conceptual». A diferència de quan ell començava, «ara la gent està més interessada en el virtuosisme i la tècnica».