HOTEL CADOGÁN

La «inevitable» i talentosa Doña Emilia

  • Pardo Bazán va dinamitar els cànons de l’època abordant el cos i el desig sexual femení en ‘Insolació’

  • En vigílies del centenari de Pardo Bazán, Reino de Cordelia i Alianza reediten ‘Insolación’ en dos bonics volums il·lustrats

 

      

Es llegeix en minuts

Deu ser perquè la primavera ha irromput sense avisar, però el cas és que ahir a la nit es va armar un sarau quan un veí ’cockney’ se’ns va colar a l’hotel, per la porta del darrere, arrossegant un piano mecànic. Li va donar a la maneta i es va enfilar escales amunt amb un pasdoble pesat, una invitació irresistible al ball, criats amb senyores, la planxadora amb l’hoste de la 118, enllaçats i elèctrics tots, com si ens haguessin injectat l’AstraZeneca i la Sputnik juntes. L’aire del vestíbul feia una olor tan vívida de revetlla antiga, de rosquilles i de clavell que vam recordar Emilia Pardo Bazán (1851-1921) i vam brindar no només per ella i el centenari de la seva mort, que es compleix el 12 de maig –aquí, al Cadogan, som de celebrar-ho tot–, sinó també per la seva novel·la ‘Insolación’, de la qual han aparegut dues reedicions precioses, totes dues il·lustrades: la de Reino de Cordelia (amb dibuixos de Javier de Juan) i la d’Alianza (a càrrec d’Irlanda Tambascio).

 ¡Quin atreviment el 1889! La novel·la comença amb una senyora enllitada, l’aristòcrata Francisca de Asís Taboada, en un despertar atroç, amb un dolor que li barrina les temples i la boca «‘pegajosita, amarga i seca’», una migranya que la serventa s’entossudeix a atribuir a un excés de sol encara que es tracta, en realitat, d’una ressaca com la copa d’un pi, ben tossuda, de camamilla Tío Pepe. ¿Una dama beguda? No només això; la marquesa de 32 anys, viuda respectable, s’ha escapat la vigília a les prades de San Isidro per festejar la romeria del sant amb un galant gadità, Diego Pacheco, tan calavera, entremaliat i gandul com seductor.

Notícies relacionades

Avançada a la seva època, una força de la naturalesa, Pardo Bazán va posar sobre el tapet qüestions llavors impensables com el cos i el desig sexual de les dones, sepultats sota la cotilla i un fru-fru espès de faldellins arnosos, convencions socials i prejudicis religiosos. «La inevitable Doña Emilia», així l’anomenaven, amb ironia i d’amagat, els seus rivals literaris i companys de generació, per la facilitat i gosadia amb què entrava a polemitzar amb ells en tota mena d'assumptes. La crítica de l’època es va escandalitzar pel tema d’‘Insolación’, que Clarín va arribar a qualificar com «‘el antipático poema de una jamona atrasada de caricias’».

Pardo Bazán va seguir impertèrrita a la seva i va dedicar la novel·la a José Lázaro Galdiano, un navarrès guapo i culte, 11 anys més jove que ella, amb qui la novel·lista gallega va tenir un ‘affaire’.