Anècdotes de rodatge del documental ‘La Mami’

Un dels títols més originals de les estrenes d’aquesta setmana és La Mami, un documental realitzat per Laura Herrero Garvín que ha obtingut dues nominacions als premis Gaudí (millor documental i muntatge) després d’haver-se projectat amb èxit en diversos certàmens com el D’A Film Festival. La pel·lícula es va rodar en un cabaret de Mèxic, el Barba Azul, on unes dones, a les quals denominen ‘ficheras’, hi van a ballar, conversar amb els homes i fer-los que les convidin a copes a canvi d’unes fitxes amb què guanyen els seus diners.

El lavabo de dones és el seu lloc de refugi. Allà es maquillen, es vesteixen i conversen abans, durant i després de la sessió. Són molt diferents entre elles però totes són humils i exerceixen aquesta feina per tirar endavant les seves famílies. Al seu costat hi ha La Mami, una veterana que va estar 45 anys fent de noia de companyia al local i que ara està a càrrec del lavabo femení. Per allà passaran també les clientes del local, però l’important per a ella són les seves nenes, a qui ajuda i dona consells. El film seguirà també els passos d’una nouvinguda, Carmen, i veurem com va evolucionant amb el temps. És un film que ha costat molt de rodar per les complicacions implícites que suposa. La directora, Laura Herrero Garvín, ens les explica. 

-Descobrint la Mami. «Vaig estar vivint a Mèxic D. F. durant vuit anys i, mentre estava editant la meva primera pel·lícula, un amic músic (que és el que, al final, va fer la música del film) que sap que m’agrada molt ballar, em va dir que anéssim al Barba Azul, un local que m’encantaria perquè hi havia música en directe amb cúmbies, boleros i altres ritmes. En una de les vegades que vaig anar al lavabo, vaig sentir una noia que li deia a la Mami, «em vull casar amb aquest client» i ella li va contestar que necessitava descansar, que no begués més; una altra li preguntava com li quedava el vestit... Llavors em vaig adonar que aquesta senyora no només netejava els lavabos, sinó que tenia un altre paper i em vaig proposar investigar més i fer la pel·lícula».

-Supervivent d’una època. «Als anys 50 hi va haver un boom d’aquest tipus de locals a Mèxic. Va ser una època de cabarets que tenien un escenari i música en viu i van néixer les ‘ficheras’, unes dones que ballaven amb els homes a canvi d’una fitxa. Fins i tot hi havia un espai per comprar les fitxes, com en els autos de xoc, i elles les canviaven per diners. Fins i tot va provocar l’aparició d’un subgènere de cine de vedetes en els anys 70 que retratava les relacions amb les dones i sempre estava dirigit per homes. D’aquests locals hi van arribar a haver uns 50 i, fins fa un any, en quedaven només cinc».

-Protegint identitats. «Quan vaig començar a documentar-me, el 2015, vaig pensar a emportar-me una càmera i començar a filmar allà. Però una em va dir: ¡Compte, ‘güerita’ (‘blanqueta’)! perquè aquí fem talls, i no al braç sinó a la cara. Vam rodar en un lloc que no és fàcil, però vaig anar cuidant la relació amb elles, vaig aconseguir que confiessin en mi, perquè abans els havien passat coses molt difícils, uns fotògrafs havien publicat a internet fotos seves al local i els seus familiars se n’havien assabentat. La que envaïa l’espai era jo i els oferia quatre opcions: no aparèixer-hi, que només se sentís la seva veu, que se les veiés sense rostre o al complet. N’eren unes 25 i vaig anar molt amb compte a protegir la identitat de les que no hi volien sortir».

-De la Carmen a la Priscila. «M’interessava retratar l’espai on es maquillaven. Em sentia atreta per aquest lavabo de dones, hi havia alguna cosa en les converses i en el procés que succeeix que m’interessava molt. Totes tenen noms diferents, quan entren es comencen a pintar a vestir i quan baixen les escales es transformen. La Carmen es converteix en Priscila. És com si es posessin una màscara, és un procés de transformació que també té alguna cosa d’empoderament.

-Del lavabo a la pantalla. «El camerino de les ‘ficheras’ és l’espai del lavabo i el que passa és que, sovint, passen per allà les clientes (de vegades una mica perjudicades per la beguda), que venen d’una altra classe social. Abans que entressin al lavabo se’ls avisava que estàvem rodant i que era possible que sortissin a la pel·lícula. Unes ho acceptaven i havien de firmar un paper, i d’altres, no».

-Una festa per rodar amb clients. «Amb els petites treballem molt perquè accedissin a participar, però els clients eren molts i molt variats i, majoritàriament, no volien que els seus familiars els veiessin. Per això vam decidir organitzar una festa un dilluns, que és el dia que tanquen. Convidem els clients que havíem conegut, que acceptaven, i més gent que li agradava ballar i va ser com un joc».

-Trucs per no emborratxar-se. «Les noies depenen econòmicament de les copes, però tenen els seus trucs. Han de beure el més ràpid possible per poder anar-se’n amb un altre client. De vegades llancen la beguda al tovalló o quan el client va al lavabo, llancen la copa, el cambrer se l’emporta o s’hidraten amb llimona».

-El castell de Barba Azul. «Hi ha una cosa molt curiosa al local, i és que els homes es cuiden de l’espai (netegen, freguen, porten les copes), de l’entramat com si fos un castell. Era important que tingués una veu femenina que les reines fossin elles, i ells, com els seus servents. El nom està inspirat en el conte Barba Azul, el primer amo va ser un espanyol i ho va escollir ell. Ni més ni menys que li va posar el nom d’un feminicida. Tot el lloc està ambientat com aquest castell. Quan hi entres veus un príncep amb la barba blava i una princesa amb un vestit llarg fins als peus i, dins, totes estan despullades i ell és l’únic que va vestit».

-El pes de la religió. «Tenen una vida una mica confusa i han de tenir una cosa on aferrar-se, la religió. Creuen només en tres sants. Jesucrist és el seu pare i la verge de Guadalupe, la seva mare. La verge té moral i a ella li poden demanar per l’educació o la salut dels seus fills. Però hi ha un tercer que és la Santa Mort a la qual es dirigeixen per sol·licitar coses moralment mal vistes: que vinguin molts clients, que beguin molt d’alcohol, fins i tot que algú es mori».

-Pactant amb l’orquestra. «Vam tenir unes converses superboniques amb l’orquestra, que fa 45 anys que toca al cabaret, per triar les cançons. Però hi ha un detall una mica trist, ja que, quan estàvem barrejant la música de la pel·lícula, el cantant va morir d’un infart. És curiós com el cine embalsama el temps i les històries i em dol que no ho hagi pogut veure».

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

-Escenes eliminades. «Vam haver d’eliminar molt del que vam rodar durant el muntatge final. Hi ha imatges increïbles com una que mostra una Priscila molt fosca, la sents espantada però després és forta i dura. Hi ha un moment en què es desferma contra un home i diu que l’esquarteraria, que li trauria els cervells, que el mataria, i després comença a riure. En la conversa amb la clienta que les anomena putes, al final li pregunta a la Mami què passa després i ella li contesta que envelleixes i et quedes aquí tancada al lavabo. També hi havia una escena de la Priscila que ballava de manera carinyosa amb un client, coquetejava amb ell, li feia un petonet i era una cosa molt bonica i espontània».

-El Barba Azul i les ‘ficheras’, avui. «El local està tancat des que va començar la Covid. La Mami ha tornat a viure amb les seves filles, que han tornat dels Estats Units, on estaven vivint, i la Priscila ara fa pastissos i els ven als carrers».