Pilar Palomero: «M’emociona sentir que formo part d’un col·lectiu de dones cineastes»

‘Las niñas’, de moment, no fa més que proporcionar-li satisfaccions. ¿Amb quin ànim encara els Goya?

Més que nervis tinc il·lusió... La veritat és que ha sigut un any molt estrany, molt intens, i intento fugir del soroll, anar dia a dia... 

Tirar endavant el projecte de ‘Las niñas’ va ser molt costós, tant en temps invertit com en esforç personal. ¿Creu que hauria sigut més senzill si no hagués sigut dona?

Ha costat molt, però no crec que sigui per haver sigut una dona, totes les primeres pel·lícules són complicades de fer realitat, tot i que siguin petites. En el nostre cas, hi va haver un any en el projecte que només vam rebre ‘nos’. Era catastròfic: ens deien que no a tots les ajudes que presentàvem. Fins al punt de plantejar-te si el que has fet està malament, si no has sabut transmetre el que volies fer. Per això, crec que cal ser molt perseverant, no flaquejar. I en el meu cas concret, m’hi vaig deixar la pell. Al final, va valer la pena la lluita: va ser increïble veure com la pel·lícula que jo tenia al cap anava prenent forma...

En els últims temps, hem viscut un petit ‘boom’ a Espanya de directores novelles. ¿Quina creu que n’és la raó?

El que és estrany és que abans no hi hagués més dones directores. Jo sempre utilitzo el mateix exemple, perquè em sembla que és molt il·lustratiu. Jo vaig estudiar a l’ECAM direcció de fotografia, i a l’escola, en la meva especialitat, hi havia el mateix nombre d’homes que de dones. Però després, al fer el salt al món laboral, jo veia que gairebé tot eren homes. Hi havia un desfasament molt gran, així com una falta gairebé total de referents femenins.

Això ha canviat en els últims temps.  

Afortunadament, cada vegada hi ha més referents i més polítiques de recolzament, que han ajudat molt les dones que estàvem esperant tenir la nostra oportunitat. És un efecte d’arrossegament: com més dones hi hagi dirigint, més dones hi haurà dirigint en el futur. Tot i així, no podem enganyar-nos: queda molt camí per recórrer.

Aquest any, sense anar més lluny, estan nominades dues directores de generacions prèvies, Isabel Coixet i Icíar Bollaín. 

Isabel i Icíar eren dels pocs noms de dones espanyoles que s’esmentaven a l’escola de cine quan estudiava. Crec que elles ho van tenir encara més difícil que nosaltres. Han anat fent camí. I cada nom ha comptat: Josefina Molina, Pilar Miró… Elles van anar marcant el camí en el passat i crec que ara les noves generacions estem preparades per assaltar el terreny. 

Aquestes directores que esmenta treballaven aïllades, i vostès ho fan més en, diguem, comunitat.

Està ocorrent una cosa que a mi m’emociona molt, que és sentir que formo part d’un col·lectiu, d’una, com vostè diu, comunitat. Anomenar-ho ‘nova onada’ és molt pretenciós, però sí que crec que hi ha un grup de dones que estem fent la nostra primera o segona pel·lícula a qui ens han obert el camí aquestes directores que estan ja fent la tercera. Hi ha hagut recolzament i complicitat entre nosaltres. Sí, sento com que ha passat alguna cosa... 

Notícies relacionades

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Pony Bravo desafia el clixé de l’Andalusia «exòtica»

Parlant de la segona pel·lícula, està ja embarcada en la seva preproducció. Sabem que es titula ‘La maternal’ i que també està centrada en el món adolescent, en aquest cas sobre una nena de 12 anys que es queda embarassada i que dona a llum un nen, amb tot el que això significa...

Certament, comparteix algunes similituds amb ‘Las niñas’, tot i que tindrà un to diferent. M’agradaria que, malgrat ser un drama, tingués un to amable i lluminós. Però la manera de fer-la serà la mateixa.