Emmanuel Carrère: «La meva neurosi no em permet ser la persona més feliç del món»

Va voler escriure un llibret petit i subtil sobre la disciplina oriental que promet harmonia i tranquil·litat però la vida i les seves misèries li van imposar una altra cosa.

Malgrat tot, tinc la sensació que he acabat fent un llibre millor que el que planejava. Perquè el ioga no va només de tranquil·litat sinó d’intentar englobar el màxim de l’experiència humana i no escindir-la en dues parts, una de desitjable i l’altra no. El ioga no és només un conjunt d’àssanes, tot i que sigui bo per a la salut i l’equilibri. Jo me’n burlo una mica, sense maldat. Kafka deia que els escriptors ens hem d’ocupar de la part negativa de la vida i jo no diria tant però ignorar-ho no és una cosa que hagi de fer el ioga i tampoc ho vull fer jo.

Al seu llibre diu de vostè que té «un talent excepcional per destruir una vida que podria ser feliç». ¿Aquest és un llibre de culpabilitat?

Espero que no. Ja hi ha prou desgràcia en aquesta vida perquè hi afegim culpabilitat. Jo efectivament tinc una tendència neuròtica que no em permet ser la persona més feliç del món, tot i que alhora sigui algú de fàcil convivència. Crec que no som aquí per ser feliços sinó per saber-ne més. El coneixement és abans que disfrutar.

Però el coneixement moltes vegades fa patir.

El que fa patir és la neurosi. La vida és dolorosa, per descomptat, però si tens un coneixement més gran del que passa notes que no estàs patint en va.

¿La depressió li ha ensenyat res? ¿Es pot escriure sent depressiu?

En un estat de depressió profunda com va ser el meu no estàs en disposició d’escriure res. Ara bé, quan has sortit és un aspecte de la teva pròpia experiència sobre la qual pots intentar dir alguna cosa d’una forma que sigui útil per als altres. És bo que es generi un cert eco perquè hi ha molta gent que té vergonya pròpia o aliena davant la malaltia mental i el fet de parlar-ne sense culpabilitat és una cosa molt útil. He rebut moltes reaccions, tant de la gent que practica el ioga com dels que ‘practiquen’ la depressió. Jo reivindico aquesta utilitat.

El llibre també participa de la bipolaritat que li van diagnosticar els psiquiatres.

Abans ens deien maniacodepressius. Jo ho tinc a nivell lleu, en el sentit que malgrat haver tingut una crisi molt bèstia he pogut seguir amb el meu dia a dia. En les nostres vides hi ha alternances d’estat d’ànim, tots hem passat de riure a plorar en algun moment però el trastorn fa que aquests sentiments s’aguditzin i tot es faci molt més visible. Això és bo per a un escriptor.

Després d’haver confessat una gran dependència de la religió a ‘El regne’, diu ara que el seu agafador vital és el ioga.

En els dos casos és una etapa que et permet adquirir coneixements i un coneixement més gran de la persona. Tots dos intenten fer de nosaltres millors persones. Crec que les dues ‘disciplines’, per dir-ho d’alguna manera, parteixen d’aquesta aspiració. Jo no vaig deixar de ser cristià per fer-me iogui, encara li tinc una gran fidelitat al cristianisme, tot i que no em consideri com a tal.

Dibuixa els practicants del ioga com uns insensibles preocupats només per la seva respiració quan el món s’està ensorrant al seu voltant.

Aquesta situació va ser molt pertorbadora. Érem 100 persones en un centre Vipasana sense comunicació amb l’exterior mentre s’estaven produint els atemptats de ‘Charlie Hebdo’ i la resposta que vaig rebre quan me’n van informar i vaig decidir marxar és que al món passen coses terribles constantment i si ens aturéssim per això mai faríem res. Per sort el ioga no és només això.

Com en llibres anteriors, aquí el protagonista absolut és el seu ego, important, ben constituït i autoconscient. ¿Quin espai deixa a les víctimes del món?

Bé, jo puc preocupar-me per mi, però necessàriament la realitat, la misèria i la violència se m’imposen.

El que se li va imposar va ser una depressió per la qual van haver d’internar-lo i aplicar-li teràpia electroconvulsiva (TEC). ¿No és inquietant per a un escriptor no recordar res d’aquesta experiència?

Directament no hi tinc accés. Són records reconstruïts a partir d’amics i gent pròxima. Va ser com caure en un pou. Mentre estem parlant a una bona amiga meva li estan aplicant aquesta teràpia. Ahir vam parlar per telèfon i li vaig dir que la nostra conversa desapareixeria, que s’oblidaria de tot. D’altra banda, sé que el seu marit ho està anotant tot com si estigués construint la memòria que desapareixerà. És un acte d’amor extraordinari que serà especialment valuós per ella.

Parlant de forats negres n’hi ha un que marca tot el llibre, la total supressió dels passatges on parlava de la seva exdona i la separació.

És veritat que hi va haver una clàusula de veto per part d’ella al nostre divorci però no em va passar pel cap que la utilitzés en què vaig escriure perquè no hi havia res ofensiu o feridor. Vaig pensar que em diria que retoqués una mica això i allò...

Però el va obligar que la seva figura desaparegués totalment del llibre. És una cosa que es percep, una absència de ferro.

Explico tres anys de la meva vida i ella era el personatge principal. La meva situació era complicada, no podia deixar de respectar la seva decisió i el resultat és exactament això. Un forat estrany, una el·lipsi peculiar que ho fa encara més estrany en la seva composició.

En una entrevista la seva ex va percebre al llibre, i cito, «una voluntat de destrucció» dirigida a ella.

Jo he escrit sobre la meva dona des de l’amor, contràriament al que ella diu de mi. L’únic que puc dir és que això és fals.

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Crec que aquest és el primer llibre que escriu taquigràficament amb vuit dits en lloc de només un, com havia fet fins al moment.

(Riu) Així és. M’agradaria dir-li que el resultat és significativament diferent per aquest detall, però em temo que no és així.