‘Mi corazón no late si no se lo dices’: terror de baixa intensitat

El títol recorda al de ‘De tant bategar se m'ha parat el cor’. Però aquell excel·lent film de Jacques Audiard era un drama amb rerefons criminal, i el realitzat per Jonathan Cuartas, també excel·lent, és una interessant relectura del temari vampíric.

Recompensada amb el premi a la millor pel·lícula en la secció Noves Visions de l’últim festival de Sitges, Mi corazón no late si no se lo dices’ planteja una història estranya i inquietant en termes ‘lo-fi’ i ‘low cost’: terror de baixa intensitat i de baix pressupost. Molt ‘indie’ en la seva factura, estil fotogràfic i interpretació. Molt fluid, encara que hi passin poques coses i totes estiguin mediatitzades per la fragilitat cadavèrica d’un dels tres protagonistes.

Notícies relacionades

L’empresa mèdica que portarà IA catalana a un concurs de l’ONU

Imanol Arias és condemnat per frau fiscal i Ana Duato n’és absolta

Són tres germans que viuen en una casa aïllada, prop d’una petita ciutat. Dos d’ells tenen una innegociable rutina: trobar persones solitàries (captaires, prostitutes), matar-les, tallar-los el coll i donar la seva sang al tercer germà, un adolescent d’aparença tísica que viu reclòs en ombres i necessita l’espès líquid vermell per continuar vivint.

Res d’ullals, all, crucifixos ni senyors de la nit. La pel·lícula planteja una història de vampirs en termes absolutament naturalistes, centrant-se en els dubtes d’un dels germans abans dels seus actes criminals i en la relació malsana, però al mateix temps tan afectiva, que mantenen entre els tres.