Joan Fontcuberta invoca el fantasma de La Xirgu al Romea

No serà una sessió espiritista però sí que pot dir-se que aquest dilluns a la tarda, amb les seves arts fotogràfiques i artístiques, un Joan Fontcuberta, entre mestre de cerimònies i mèdium, invocarà el popular fantasma de la famosa actriu Margarida Xirgu al Teatre Romea. «Molta gent del teatre m’ha explicat la llegenda de l’esperit de la Xirgu, que continua transitant als camerinos, entre bambolines... Hi ha moltes anècdotes. Ningú creu en fantasmes però tothom diu haver viscut sensacions extrasensorials, veus, coses rares... I les sensacions no es poden negar, tinc molt respecte pel que expliquen».  

La Xirgu, que va començar la seva carrera d’actriu al Romea, el 1906, amb 18 anys, es convertiria en l’artista que renovaria el teatre català i espanyol interpretant obres de Lorca, Alberti, Valle-Inclán, Alejandro Casona o Bernard Shaw. El seu recolzament a la República la va condemnar a ser represaliada pel franquisme, que es va apropiar dels seus béns i la va abocar a l’exili. Fontcuberta (Barcelona, 1955) de seguida ho va veure clar quan la Fundació Romea li va demanar, com ve fent amb diversos creadors, com l’artista Gino Rubert o el cineasta Albert Serra, una intervenció sobre la Xirgu (1888-1969) amb motiu de l’Any que va commemorar el 2019 i 2020 el mig segle de la seva mort: «Vaig relacionar la idea del fantasma que habita al teatre amb la idea d’una fotografia espatllada. M’interessa el llegat fotogràfic que tenim d’ella, el llegat de la seva imatge.» I d’allà va sorgir la instantània que els visitants podran contemplar en una instal·lació d’un metre per un metre i mig.

«Des de fa dos o tres anys m’interessa molt el tema del trauma, que ve del grec i significa ‘cop’, una cosa que a la història de la fotografia és el gran subjecte: les guerres, el sofriment... –explica l’artista i fotògraf mentre prepara el muntatge. Amb el pas del temps, les fotografies, tot i que s’intenti conservar-les, s’espatllen per causes com la llum, la humitat, els microorganismes, els fongs... Tota fotografia està condemnada a desaparèixer. Però és un artefacte de memòria, tant de biografia personal com de crònica col·lectiva del nostre temps. Així, aquest compromís de la fotografia amb la memòria es veu pertorbat perquè a la llarga la fotografia es fa amnèsica, perd la memòria, i d’aquesta raó de ser de la fotografia només en queden residus, taques químiques i fantasmagòriques, i la imatge es converteix en fantasma en lloc de mostrar la realitat».  

Per trobar la imatge idònia de la Xirgu, Fontcuberta va bussejar en arxius fotogràfics històrics com l’Arxiu Nacional de Catalunya, el de Barcelona i l’Arxiu de la Casa Planas de Palma de Mallorca, fundat pel català Josep Planes, «un pioner de la fotografia turística i aèria que va viure el boom del turisme balear però també va ser col·leccionista de material fotogràfic», apunta.  

Notícies relacionades

Joan Fontcuberta: "Jo mai m'he cregut la fotografia"

Jota (Los Planetas): «M’he vist moltes vegades a un pèl de fer el pas que va donar Iván Zulueta»

«Quan busques imatges, principalment negatius en plaques de vidre, veus com s’estan espatllant, veus l’efecte d’aquest creixement cancerigen, aquestes taques de fongs que van podrint les imatges realistes que encara pots identificar donant un resultat fantasmagòric. Aquesta imatge tan poètica de la Xirgu, la presento amb una caixa de llum, una espècie de translació de l’experiència de quan mires un negatiu, que l’important és veure’l a contraclaror: la imatge que et dona quan el travessa una intensitat de llum», detalla l’artista, que durant l’acte de dilluns també mostrarà les fotos descartades i el seu viatge als arxius dotant l’escena de contingut gràfic. 

Les cicatrius d’or

Mentrestant, el multipremiat Fontcuberta ultima una exposició a Andorra i un llibre, ‘Kintsugi’, sobre una tècnica zen japonesa. «Quan gerros o objectes de ceràmica es trenquen no els tiren sinó que recomponen les peces i remarquen les fractures amb fil d’or perquè representen la vida de l’objecte, una memòria pròpia que és valuosa i que indica la relació que ha tingut amb nosaltres.» I, en línia amb la ‘seva’ fantasmal Xirgu, mostra fotos trobades en arxius que «estan a punt de desaparèixer, que ensenyen les seves cicatrius, ranures per les quals entra la llum i deixen veure l’essència de la matèria».