Blanca Li debuta al Liceu amb ‘Solstice’

Blanca Li (Granada, 1964), la coreògrafa espanyola més internacional, debuta amb la seva companyia aquest dissabte al Liceu amb ‘Solstice’, una obra compromesa on reflexiona sobre la nostra relació amb el planeta Terra, la nostra llar. Interpretada per una quinzena de ballarins, per a ella és una peça «premonitòria» ja que, tot i que va ser estrenada abans de la pandèmia (Teatre Chaillot, París, 2017), en una part de l’obra apareixen ballarins amb mascaretes en un passatge on aborda la contaminació. A ‘Solstice’ mostra la seva preocupació pels «constants atemptats de l’ésser humà contra la natura i aquesta falta de sintonia amb ella». I afegeix: «Tots sabem el que passa, però sembla que no acabem de veure què podem fer per evitar-ho a nivell individual. Durant temps vam pensar que d’això se n’ocupaven els governs, però ara hi ha una altra actitud». La responsabilitat més gran dels individus com a consumidors és la clau, recorda: «La força de la gent i les seves decisions a l’hora de comprar fan que les empreses assumeixin la seva corresponsabilitat i estiguin canviant. Moltes ara s’interessen per aquests temes, abans no passava». A part de les funcions previstes els dies 6, 7 i 9, el 8 hi haurà una sessió exclusiva per a menors de 35 anys del programa ‘Liceu Under 35’.

Sense voler donar lliçons de res ‘Solstice’ utilitza la dansa contemporània per recordar que per més evolucionats que siguem, continuem depenent de l’aire, de l’aigua i de la terra. La coreografia reflecteix el molt que ens hem allunyat de la simbiosi que un dia vam formar amb la Terra, amb una dansa contemporània que beu de fonts diverses amb ballarins d’estils diferents: contemporània, clàssica, hip-hop, dansa africana... Blanca Li, en realitat María Guitérrez Ortiz, apel·la a la consciència ecològica amb imatges suggerents i poètiques. «M’he inspirat en la natura i en les danses tribals per elaborar els moviments, en aquests antics balls i rituals que ens connectaven amb el sol, amb la pluja i amb la Lluna». I afegeix: «Volia que els ballarins sentissin els elements, l’aire, l’aigua i la terra, al seu cos, que els seus moviments fossin part de la natura». L’escenografia combina elements molt senzills amb elaborades videocreacions de Charles Carcopino. La música, una creació de Tao Guitérrez, es basa en la percussió, fins i tot els mateixos ballarins es converteixen en instruments i fan ritmes amb el seu cos, destaca Li.

Granada-NY-París

Notícies relacionades

De cap fàbrica de vinils a Espanya a tres

La generació de l’‘streaming’ ressuscita els discos de vinil

Granada-NY-ParísElla, que es va formar a Nova York a l’escola de Martha Graham i ha tingut París com a base, ara dirigeix els Teatros El Canal a Madrid. Ser a Espanya és una sort avui dia per als artistes. «¿T’imagines Nova York sense teatres? ¿I Londres? ¿I París? ¡És terrible el que està passat! Espanya és un dels països on cada dia lluitem per mantenir els teatres oberts, una cosa de la qual cada vegada es parla més a Europa. Cap altre país està donant exemple realment. Al principi no ens feien gaire cas, però ara portem mesos oberts i això ja s’està convertint en històric». Aplaudeix la implicació de tots, «també del públic amb el seu comportament exemplar i atenció als protocols de seguretat perquè tot surti bé a fi de poder mantenir l’activitat cultural».

Considera que l’‘streaming’ és una eina important, però creu que les transmissions mai podran substituir el directe. «Ara veig molta emoció al pati de les butaques. El públic acudeix a cada representació amb moltes ganes. Ens hem adonat del valor que té la cultura. ¡Veure teatre, dansa, concerts o anar a un museu és un luxe! Ens semblava normal tenir tot això i ens hem adonat com de terrible que és quan t’ho treuen». Per això, malgrat el repte immens que va suposar ha disfrutat tant amb la seva última creació ‘Le bal de París’, innovadora peça immersiva que juga amb tecnologia de realitat virtual, estrenada a Madrid al desembre. «Espero poder portar-lo a Barcelona».