La Locomotora Negra, adeu amb un somriure

El 31 de gener del 1971, un grup d’amics debutaven com a quintet de jazz hot a La Cova del Drac. I un 29 de gener, cinquanta anys després, pujaven per enèsima vegada com a ‘big band’ a l’escenari del Palau de la Música per dir que ja està. Que cal saber parar i fer-ho quan encara hi ha brillantor. Entre un concert i l’altre, una vida sencera dedicada al gaudi i a l’evangeli d’una música que ja era antiga quan van començar a tocar-la, però que ells han mantingut viva amb passió, coneixement de causa i sempre des de l’amateurisme. I així, ¿què importa un tempo una mica irregular o un desquadrament en un arranjament? ¿Què importa si un solo de clarinet no passarà a la història? La Locomotora Negra és una institució. La seva història és la història d’aquest país. Van omplir auditoris i places amb famílies senceres, van despertar el gust per ballar swing entre gent que no sabia qui era Duke Ellington i van plantar la llavor del jazz en molts músics que vindrien després. 

Un concert en pandèmia, amb restriccions horàries, amb mascareta, sense els grupets que es formarien a la sortida per comentar això o allò, no és suficient per captar el que La Locomotora ha significat per als molts fans de llarg recorregut que els van acompanyar divendres al Palau. Però sí que va servir per explicar la intrahistòria d’una big band que a més d’una institució, també és una família. Un anar i venir de germans, d’amics i de fills units per la música. Ricard Gili, pletòric mestre de cerimònies, va anar presentant les peces de manera que el repertori va dibuixar la cronologia de la banda: el germà petit que aprèn un instrument per poder anar amb els grans, el guitarrista que se’n va a l’Índia a estudiar el sitar, un locomotor que ho deixa perquè la vida no dona per a una carrera, una família i una big band, el de més enllà que fa el salt a la vida de músic professional. Cada peça era un trocet d’història. «La primera vegada que vaig tocar Blue moon va ser el dia del meu casament, fa més de 30 anys. I la vull dedicar a la persona més important de la meva vida. ¡T’estimo, Susana!», va dir el trombonista Marc Trepat en un dels moments més emotius de la nit. Van recórrer la seva història, la van rematar amb els seus hits i se’n van anar de l’escenari ràpid i sense dramatisme. No hi havia temps, ni necessitat: el director del Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona, que els ha programat en 25 ocasions, va anunciar que aquest no serà l’últim Palau de la Locomotora. N’hi haurà un altre a la tardor. Aquesta vegada, tant de bo sense mascaretes i amb abraçades. n