Rickenbacker, la guitarra que va sublimar el pop

És possible que les Rickenbacker no siguin les guitarres elèctriques més populars del món. No ho són, sens dubte, entre la comunitat de guitarristes rockers que s’extasien amb els solos de 10 minuts i que creuen que les bandanes són elegants. Però van ser les primeres, són les més boniques i les tocaven els Beatles. Més que suficient per retre’ls homenatge, ara que se’n commemora el 90 aniversari. Aquí va una exposició de motius pels quals la Rickenbacker, la guitarra pop per excel·lència, mereix adoració eterna.  

Té un nom heroic

Comencem pel principi, que va ser el verb. És a dir, el nom. Ri-cken-ba-cker. Un cadenciós tetrasíl·lab davant la magnificència del qual poc poden fer patronímics més vulgars com Gibson, Fender, Martin, Gretsch o, ai, Vox. Si Adolph Rickenbacher i George Beauchamp, fundadors de la companyia d’instruments musicals Ro-Pat-In Corporation, haguessin sigut espanyols, la primera guitarra elèctrica de la història probablement s’hauria dit Beaubacher o Rickenchamp. Però no ho eren, així que no hi va haver disputa quan l’eixerit Rickenbacher, un enginyer industrial d’origen suís, va suggerir que podien capitalitzar la fama d’un cosí llunyà, Eddie Rickenbacker, as de l’aviació nord-americana i heroi militar que en la primera guerra mundial havia aconseguit un sorprenent registre de 26 victòries aèries, i utilitzar el seu cognom degudament americanitzat.

Es va avançar a les altres

I aquest és un assoliment que admet poca discussió. La primera guitarra elèctrica que es va comercialitzar va ser el model Frying Pan de Rickenbacker desenvolupat per George Beauchamp i llançat al mercat el 1931. En realitat es tractava d’una guitarra hawaiana amb forma de paella (d’allà el seu nom) a la qual s’havien afegit dues pastilles magnètiques que permetien connectar-la a un amplificador. Un any més tard, la marca va fer un pas més amb l’aparició de l’Electro Spanish, ja amb la forma i les mesures d’una guitarra espanyola clàssica i que, a diferència de la Frying Pan, es podia tocar dret. En els anys 30 i 40, els models de Rickenbacker van dominar el limitat mercat dels instruments electrificats, però la companyia va preferir quedar-se a l’andana quan el tren del rock’n’roll va iniciar la seva incontenible marxa a mitjans dels anys 50. Un error que va mirar de reparar amb el llançament, el 1958, de la Rickenbacker 325, la primera guitarra de cos semibuit de la sèrie Capri; un instrument que, sense que ningú pogués presagiar-ho en aquell moment, canviaria el rumb de la música popular.

És la guitarra dels Beatles

John Lennon va veure la Rickenbacker 325 a la portada d’un disc del músic de jazz Toots Thielemans i, captivat pel seu pal curt, va decidir comprar-ne una durant el primer viatge dels Beatles a Hamburg, el 1960. Aquesta mateixa guitarra, ja customitzada i repintada de negre, és la que Lennon va empunyar en l’apoteòsica primera aparició del quartet en el televisiu xou d’Ed Sullivan, el febrer de 1964. Aleshores, George Harrison, que aquell dia va tocar una Gretsch, ja havia aconseguit també una Rickenbacker, del model 425. Conscient de l’enorme potencial comercial que tindria associar el nom de la seva firma als quatre de Liverpool, el llavors propietari i director general de la companyia, Francis C. Hall, va aprofitar aquell viatge dels Beatles a Nova York per regalar-los alguns instruments nous, entre els quals una Rickenbacker 360 de 12 cordes tot just sortida del forn que va acabar a les mans de Harrison.

El so combinat de les ‘Rics’ de 6 i 12 cordes, amb els seus arpegis nets però vigorosos i la seva sublim dringadissa, va resultar determinant a l’hora de configurar la personalitat musical dels Fab Four entre 1964 i 1965, el període en què van passar de ser un fenomen d’histèria juvenil a convertir-se en un enlluernador far creatiu. Darrere dels Beatles, nombrosos guitarristes de l’època van canviar els seus vells instruments per noves Rickenbackers. Ho van fer, entre molts altres, Carl Wilson dels Beach Boys, Mike Pender dels Searchers, Tony Hicks i Graham Nash dels Hollies, Hilton Valentine dels Animals, Pete Townshend dels Who (tornarem a ell més endavant), Paul Kantner dels Jefferson Airplane, John Fogerty dels Creedence Clearwater Revival... I, per descomptat, Roger McGuinn dels Byrds. 

Vola com els ocells

Si els Beatles van convertir les guitarres de la marca californiana en una rutilant icona pop, van ser els Byrds qui van donar carta de naturalesa al que des de llavors es coneixeria com ‘so Rickenbacker’, un torrent de notes cristal·lines que flueix com un rierol i repica com les campanes de Rhymney, pura ambrosia per a les orelles. Feia un temps que Roger McGuinn i els seus companys de grup miraven d’esbrinar com aconseguien els Beatles treure’ls aquella sonoritat als seus instruments quan van assistir a una projecció d’‘A hard day’s night’ en un cine de Los Angeles i en el minut 13 de la pel·lícula el misteri va quedar resolt: allò que tocava Harrison a ‘I should have known better’ era una guitarra de 12 cordes. McGuinn no va tardar a agafar una Rickenbacker 360/12 i fer de la seva dringadissa (el seu «jingle jangle», com diu un dels versos de ‘Mr Tambourine Man’) el segell distintiu de la banda. Un so amb una qualitat sobrenatural, capaç de reunir Bach i John Coltrane en un mateix arpegi, que va obrir les portes del paradís pop a aquesta música del diable anomenada rock’n’roll i que ha tingut una influència colossal en diverses generacions de guitarristes.  

Del ‘jangle’ a l’indie

Entre els guitarristes que prenien apunts a l’escoltar els discos dels Byrds figuraven Johnny Marr i Peter Buck. Sense aquesta immersió en el ‘so Rickenbacker’ probablement no haurien existit (no, almenys, tal com els vam conèixer) els dos grups que als dos costats de l’Atlàntic van anticipar i van liderar l’eclosió del pop i el rock alternatiu als anys 80, The Smiths i REM. Ni tots els subgèneres que van florir en el seu mateix camp de jocs: ‘jangle pop’, C86, Paisley Underground, Nou Rock Americà... Un tiberi de bandes més o menys competents agermanades per l’amor a les guitarres cristal·lines i reverberants. 

Els Who, els Jam i el power pop

No tot són rierols i campanes. Pete Townshend, que va aconseguir la seva primera Rickenbacker a principis de 1964, va entendre de seguida que la disposició de la guitarra li permetia atacar les cordes amb summa ferocitat sense que els acords perdessin claredat. Això, unit que el cos de mitja caixa de la ‘Ric’ tenia tendència a deixar anar acoblaments si se situava a la mateixa altura que els amplificadors, va resultar determinant per modelar l’explosiu so de guitarra dels primers Who, basat en una contundent successió d’acords oberts i ‘power chords’ banyats en ‘feedback’. L’enèrgica manera de tocar de Townshend va tenir una influència decisiva en la gènesi del power pop (expressió encunyada per ell mateix el 1967 quan mirava de definir l’estil de la seva banda) i, per descomptat, en el revival mod que a finals dels 70 van encapçalar els Jam, el líder dels quals, Paul Weller, va ser durant anys un destacat paladí de la Rickenbacker (fins que es va passar a la Gibson SG i l’Epiphone Casino i va vendre bona part de la seva impressionant col·lecció de ‘Rics’). 

També rockeja, udola i balla ska

Una llista breu però representativa de guitarristes que han sabut treure un excel·lent partit a la seva Rickenbacker en terrenys allunyats del pop i del folk-rock: John Fogerty (CCR), John Kay (Steppenwolf), Fred Sonic Smith (MC5), Steve Howe (Yes), Viv Albertine (The Slits), Wreckless Eric, Dave Wakeling (The Beat), Guy Picciotto (Fugazi), Courtney Love (Hole), Billie Joe Armstrong (Green Day), Jeff Buckley, Carrie Brownstein (Sleater-Kinney)…

Sis cordes no aptes per a onanistes

Com a conseqüència d’una sèrie de característiques tècniques en les quals no val la pena aturar-se massa (la principal, l’estretor dels trastos, que tan pràctica resulta a l’hora de muntar els acords), les guitarres Rickenbacker són bastant esquives quan el que es pretén és el punteig vertiginós. Per aquesta raó, sovint són tractades amb menyspreu per tots aquests herois de les sis cordes per als que tocar bé consisteix a fer solos inacabables amb les cames obertes i cara d’èxtasi. No, la ‘Ric’ no està feta per a l’exhibicionisme virtuós i el desaprofitament onanista de notes. I això, diguin el que diguin, és un puntàs a favor.

Uns baixos de molta altura

Notícies relacionades

¿Per què no s’atreveixen amb l’espardenya?

L’OBC estrenarà ‘Dream requiem’ de Wainwright

¿Què tenen en comú ‘Taxman’ dels Beatles, ‘Ace of Spades’ de Motörhead, ‘Teenage Kicks’ dels Undertones i ‘She’s lost control’ de Joy Division, més enllà de ser cançons imbatibles, cada una en el seu estil? Doncs això, la presència d’un baix Rickenbacker. I tot i que aquí hem vingut fonamentalment a celebrar les excel·lències de les guitarres d’aquesta marca nonagenària, no podem deixar de dedicar 800 espais a apuntar que, des que el 1965 Paul McCartney va canviar el seu ultralleuger Hofner amb forma de violí per un Rickenbacker 4001s (d’acord, Pete Quaife dels Kinks se li va avançar uns mesos), la firma californiana ha deixat una empremta fonamental també al món de les quatre cordes, amb uns baixos de so peculiaríssim (nítid i contundent alhora) i aspecte inigualable. Cosa que ens porta a l’últim punt.

Són precioses

Poc a afegir aquí. Les guitarres Rickenbacker són més boniques que la Victòria de Samotràcia. I per això, tot i que no existís cap de les nou raons precedents, continuarien sent dignes de ser estimades i admirades. Als seus 90 anys.