Pigmy, el batec d’un gra d’arròs

Les varetes d’encens i les bengales tenen un aspecte molt semblant, però quan entren en contacte amb la flama els seus camins se separen de manera radical. L’encens desprèn un fum aromàtic que es fa servir en cerimònies religioses i té finalitats terapèutiques, mentre que la bengala produeix una llum molt brillant durant un breu període de temps i s’associa a la festa i la celebració. «Incienso y bengala, ofrenda o verbena, idénticos antes de arder», diu la lletra d’una de les cançons incloses en ‘Manifestación’ (Guerssen Records), el tercer disc de llarga durada que Vicente Macià, exlíder del grup de pop psicodèlic Carrots, ha publicat sota el nom artístic de Pigmy. És un elapé que centelleja amb el fulgor de la bengala però que té la fragància i el profund contingut espiritual de l’encens. Un disc que perfectament podria haver encapçalat les llistes del millor pop espanyol del 2020 i, si no ho ha fet, (tot i que sí que s’ha colat en algunes, inclosa la d’EL PERIÓDICO) es deu en bona part al context actual del negoci de la música.

«Soc un desconegut», assumeix Macià amb resignació. Un despropòsit, perquè l’home que s’amaga (o que es revela) darrere de la màscara de Pigmy hauria de mostrar el seu nom a auditoris de ciutats de mida mitjana. Tot i que ell és conscient que no ha posat les coses gaire fàcils a ningú. ‘Manifestación’ és el seu tercer disc llarg en 15 anys de carrera en solitari. L’anterior, el formidable àlbum doble ‘Hamsterdam’ (2014), era una mena d’òpera pop sobre un ratolí que sent en les cançons l’ànima de les persones i acaba emprenent un viatge lisèrgic en què el seu cos es converteix en una ciutat (o una cosa semblant). ‘Manifestación’ tampoc fa concessions: s’obre amb un cant del segle VIII (‘Ut queant laxis’, l’himne a Sant Joan Baptista que va donar nom a les notes musicals en la notació llatina moderna), inclou una versió instrumental d’una peça d’un llaütista anglès del segle XVI (‘Lachrimae Pavan’, de John Dowland) i les lletres fugen del costumisme com de la pesta bubònica per reflectir una intensa recerca espiritual. Tot molt... medieval.

Aire renaixentista

«Al disc hi ha molt medievalisme, sí, però alhora sona molt actual. El que sents està passant ara», reflexiona Macià, que atribueix en part l’aire renaixentista de l’àlbum a la coincidència en el temps de dos esdeveniments: el regal d’un llaüt pel seu 40 aniversari i el descobriment de l’obra d’Amazing Blondel, un trio anglès de folk progressiu que als anys 70 utilitzava instruments de l’època medieval. «Rescataven el rotllo trobadoresc i renaixentista d’una manera molt purista però alhora molt atemporal, i a l’escoltar els seus discos em va venir de gust fer alguna cosa en aquesta línia».

Amazing Blondel se sumen al refinat ventall d’influències musicals en què que Pigmy s’ha basat durant la seva carrera, un ric retaule en què continuen tenint molta presència l’escena psicodèlica dels 60, el pop progressiu a l’Aphrodite’s Child, el folk-rock anglès dels 70 i paladins de la cançó exquisida com Kevin Ayers, Pete Dello, Duncan Browne, Solera i Vainica Doble. No és estrany que Macià se senti tan a gust formant part del catàleg de Guerssen, un segell lleidatà amb vocació internacional especialitzat en reedicions d’oblidats discos dels anys 60 i 70. 

Un fil amb l’invisible

Entre els grans referents de Pigmy també hi ha Cat Stevens, amb qui se sent agermanat en el propòsit seriós de convertir l’escriptura de cançons en una experiència mística. «En la meva carrera he fet cançons d’altres temàtiques perquè jo també he sigut jove [riu], però el que ho uneix tot és la recerca espiritual.» A Macià no li fa res parlar del vessant més esotèric de la seva música, tot i que sap que pot sorprendre a més d’un. «No soc un exconvicte que ha trobat Déu i necessita parlar-ne, però sí que em sento més alleujat a l’haver perdut la vergonya per ser plenament espiritual, per estar més atent a les coses.»

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

A diferència d’‘Hamsterdam’, ‘Manifestación’ no és una obra conceptual, però en moltes cançons d’aquest àlbum hi ha presents (de forma molt poètica i gens proselitista) les idees de la doctrina advaita de l’hinduisme, que defensa la unitat entre les ànimes i la divinitat. «És un camí que consisteix a anar traient capes a través de la negació [jo no soc això, jo no soc allò...] per acabar arribant a la font primordial, que és tot i res alhora. I aquesta és l’essència, el motor de les religions. Després és quan arriba l’home i ho espatlla tot», assenyala.

Pigmy transforma aquesta recerca de la il·luminació en cançons d’aire infantil, eco antic i bellesa enlluernadora en què recorda l’eternitat, balla claqué amb els escarbats i escolta «el batec d’un gra d’arròs», igual que en els poemes de William Blake era possible veure el món en un gra de sorra i el cel en una flor silvestre. Contra vent i pandèmia, l’artista vol presentar-les en directe el dia 16 a La Capsa del Prat de Llobregat, la seva ciutat natal. «Em ve molt de gust tocar amb la banda que hem reunit per presentar el disc –apunta. Com que està costant trobar bolos, hem començat a fer cançons noves amb la idea que els músics es vagin integrant a Pigmy i Pigmy comenci a funcionar com a grup. A veure si recordo com es fa». Se’n recordarà, segur. Només és qüestió de tornar-ho a fer per primera vegada.