Les 10 millors pel·lícules internacionals del 2020

El director francoargentí es torna a deixar anar en aquest epilèptic relat sobre el rodatge d’una pel·lícula de bruixes, protagonitzat per les immenses Béatrice Dalle i Charlotte Gainsbourg, i dotat del desafiador i incòmode segell de l’autor d’‘Irreversible’.

Exquisida relectura de les convencions del ‘film noir’, se serveix d’una enlluernadora col·lecció de dinàmics moviments de càmera i increïbles coreografies de lluita per delinear una captivadora geografia urbana embolicada de paranoia, violència i fatalisme.

Alhora ‘espagueti-western’, ciència-ficció i sàtira política, barreja al·lusions a John Carpenter, ‘Acorralat’ i Wes Craven amb la tradició i el folklore brasilers i, mentrestant, el film de Kleber Mendonça Filho i Juliano Dornelles s’erigeix en poderosa al·legoria contra els perills del neofeixisme. 

L’últim de Fincher se situa entre l’íntim i l’èpic per recordar la intrahistòria de ‘Ciutadà Kane’ i, mentrestant, emular l’estructura i alguns moments icònics d’aquella obra mestra. I en el procés captura a la perfecció el ‘look’ i l’atmosfera del vell Hollywood.

L’‘opera prima’ de la directora georgiana aclapara per la seva precisió a l’hora de situar-se entre el realisme i la paràbola religiosa, de representar visualment un turment interior –el d’una dona oprimida per la religió, el matrimoni i el patriarcat– i d’omplir de tensió i amenaça l’aparent calma. 

Es compon d’impecables coreografies d’acció, un dispositiu narratiu ple de filigranes, una trama tan recargolada que pensar-hi causa marejos i dosis aclaparadores d’ambició, enginy i imaginació. I confirma Nolan com un mestre de l’‘intelectacle’.

Retrat de les terribles adversitats que afronta una jove nord-americana que necessita avortar, aconsegueix portentosa força dramàtica des de la subtilesa i la contenció, i es mostra tan políticament militant com allunyat del miserabilisme o l’afany didàctic.

Una cosa semblant a una versió fosca d’‘Els pares d’ella’, crida constantment l’atenció sobre el seu propi artifici però, i tot i així, resulta del tot sincera –i a estones aterridora, i per moments devastadora– en les seves reflexions sobre l’edat i la depressió.

Contempla dos faroners aïllats que sucumbeixen lentament a la desesperació, la bogeria i el barbarisme. I mentre ho fa, i oscil·la mentrestant entre el terror ‘lovecraftià’ i els gags de pets, resulta surrealista, increïblement extravagant i, sí, molt divertida.

Mentre contempla un paio en caiguda lliure i entossudit a prendre decisions errònies, no només ofereix una lliçó magistral de creació de tensió i caos; també una afilada crítica del somni americà, un dolorós retrat de la ludopatia i la millor actuació d’Adam Sandler en tota la seva carrera.