Llegenda del pop

La rebel·lió a la granja de Paul McCartney

Mig segle després del seu primer elapé en solitari, l’‘exbeatle’ tanca una trilogia de discos gravats en confinament domiciliari

Mas fotos de Paul McCartney durante la grabacion del disco  McCartney III    Autor  Mary McCartney

Mas fotos de Paul McCartney durante la grabacion del disco McCartney III Autor Mary McCartney / Mary McCartney

4
Es llegeix en minuts
Rafael Tapounet
Rafael Tapounet

Periodista

Especialista en música, cinema, llibres, futbol, críquet i subcultures

Ubicada/t a Barcelona

ver +

En la fotografia que ocupa gairebé tota la contraportada del primer elapé en solitari de Paul McCartney, publicat l’abril de 1970 amb l’inequívoc títol de ‘McCartney’, apareix el llavors encara ‘beatle’ abrigat amb un enorme jaquetó de pell d’ovella sota el qual treu la cara desconcertada la petita Mary, la primera filla del músic. Mig segle després, aquella criatura que en la imatge no s’acaba de decidir entre plorar i riure firma tot el disseny gràfic de ‘McCartney III’, la nova entrega del més rellevant compositor pop viu, l’últim capítol d’una trilogia de discos inesperats, domèstics i fets per un mateix (també una mica autocomplaents) nascuts del desig d’explorar camins nous i de desafiar les expectatives del públic.

Les fotos de Mary McCartney tanquen així un cercle de 50 anys que, com tantes altres fites en la llegendària carrera de Sir Paul, ha sigut en bona mesura fruit de la casualitat. O, millor, de la serendipitat, que és la manera que té el destí de recompensar qui mai deixa de buscar. Com li ha passat a tanta gent a tot el món, els plans que Macca havia fet per al 2020 van saltar pels aires al març; en el seu cas, una sèrie d’actuacions coronada per una aparició com a cap de cartell al festival de Glastonbury i l’esperadíssima estrena de ‘The Beatles: Get Back’, el documental de Peter Jackson sobre les controvertides sessions de gravació de l’àlbum ‘Let it be’. Així que McCartney, confinat a la seva granja de Hog Mill Hill (Sussex) amb la família de Mary, va haver de buscar una altra manera d’ocupar el temps.

Mantenir-se reclòs en un entorn rural i familiar, allunyat del soroll i les calamitats que implica la fi del món, no era una situació nova per ell. Així és com Paul McCartney havia passat el 1970 l’Armageddon que van ser els últims dies dels Beatles: reparant tanques i esquilant ovelles a la seva granja d’Argyllshire, a Escòcia (sí, l’home col·lecciona granges com d’altres col·leccionen cromos Panini). D’aquest retir agropecuari va néixer el disc que anunciava al món el final dels Fab Four, i ho feia en sabatilles, sense afaitar i vestit amb una armilla de punt teixida per ell mateix.

‘McCartney’

En realitat, el primer àlbum de Paul sense els Beatles no es va gravar a Escòcia, sinó a la casa de tres plantes que el músic té a Cavendish Avenue, a uns cinc minuts a peu dels londinencs estudis d’Abbey Road. Però gairebé totes les seves cançons traspuen aquest aire de deixadesa campestre, bala de fenc i foc crepitant que s’associa amb la vida en un lloc apartat com Argyllshire. Tret d’alguna contribució vocal de la seva dona Linda, McCartney s’encarrega de tocar i cantar fins a l’última nota d’un disc desconcertant per la seva falta de pretensions, amb moltes virtuts que resulten més evidents ara que quan es va publicar fa 50 anys. Comprensiblement, els crítics de l’època el van acollir amb una barreja d’estupefacció i hostilitat però avui és possible veure en l’inesgotable encant domèstic de peces com ‘Every night’ i ‘Junk’ (la fabulosa i més sofisticada ‘Maybe I’m amazed’ puntua a part) el germen de tot aquest pop de dormitori que ha dominat l’escena indie des dels anys 90. 

‘McCartney II’

Notícies relacionades

Una dècada després arriba un nou cop de timó. Després de ser arrestat el 16 de gener de 1980 a l’aeroport de Tòquio per possessió de cànnabis, Paul es veu obligat a cancel·lar la gira de dues setmanes pel Japó en què s’havia embarcat amb els Wings i aprofita l’escàndol per dissoldre la banda i refugiar-se a la seva granja, on completa amb l’única ajuda de Linda el segon elapé que porta el seu cognom com a títol. Es tracta d’una singularíssima col·lecció de cançons dominada per la presència dels sintetitzadors que barreja de forma temerària balades més-grans-que-la-vida (l’excessiva ‘Waterfalls’, la bonica ‘One of these days’) amb experiments de pop electrònic (’Temporary secretary’, l’instrumental ‘Frozen Jap’) i inesperades incursions en el funk blanc d’escola Talking Heads (’Coming up’, aplaudida per John Lennon).

‘McCartney III’

Ningú va pensar llavors que aquest àlbum era el segon episodi d’una trilogia. I Paul menys que ningú. Però al cap de 40 anys, una pandèmia deixa el músic una altra vegada aïllat, sense plans immediats i amb molt temps lliure, i ell comença a «enredar» a l’estudi propietari de Hog Mill Hill. L’expressió «enredar» és seva. «La meitat del temps no sabia que estava gravant un disc», assegura en una entrevista promocional concedida a la revista ‘Uncut’. «Era més aviat com un professor boig experimentant al seu laboratori». El resultat bascula entre l’excentricitat genialoide i el pastitx evocador i és el més estimulant que l’‘exbeatle’ ha gravat en els últims 15 anys. Rebel·lió a la granja a l’estil McCartney.

Temes:

Discos