Crítica de ‘McCartney III’: Paul, sol i al seu aire

Si amb l’elapé ‘McCartney’ (1970), Sir Paul va cridar al seu dia un «¡deixeu-me sol!» per donar carpetada als anys ‘beatle’, i una dècada més tard ‘McCartney II’ (1980) va presagiar de manera igualment dràstica el final de The Wings, ara ‘McCartney III’ fa un nou senyal de reclusió, aquesta vegada induïda per una força major, la funesta Covid-19. Obra, com aquelles, gravada a soles, en la qual ‘Macca’ entrega un cançoner despert i dispers, cohesionat pel tacte del ‘fes-ho tu mateix’, on l’imaginem disfrutant al seu aire i fent-li una botifarra a la noció, ja obsoleta, de l’àlbum empaquetat per conquistar la radiofórmula.

Abandonada fa temps la carrera pel ‘hit’, Paul McCartney s’acull ara a l’estat d’excepció (anímica) per fer un àlbum propens al gir potser capritxós, o arriscat, però ric en idees i audàcies, que evoca aquell llunyà primer volum en els seus traços acústics i el segon quan joguineja amb l’electrònica. Els seus vaivens el fan ajustat al zàping d’estils tan propi del consum musical modern: bucòlic guitarreig folk i acords rock crespats; experimentació amb vista al tràngol, vestigis de blues i lleugers ‘groove’ ballables. I modulant la veu cap als extrems, injectant falsets o adoptant la gravetat del cantautor tardoral (¿és realment seva la veuassa amb què engega ‘Women and wives’?).

Temps per plantar arbres

Notícies relacionades

La rebel·lió a la granja de Paul McCartney

El #MeToo dels nens

L’origen de ‘McCartney III’ és en una peça inconclusa dels 90 titulada ‘When winter comes’, que es desdobla ara en el tema d’obertura (guitarra en mode ‘fingerpicking’ obrint camí a un bucle hipnòtic amb bateria rude i brotxades de sintetitzador), i el que tanca el disc, elogi del recolliment hivernal, on l’artista ens confessa que la seva inquietud més gran és «trobar el moment per plantar alguns arbres / allà al prat on flueix el riu». Abans d’arribar a tan excitant conclusió, McCartney recorre a plaer camins en ziga-zaga esquitxats per pensaments entorn de la fama (‘Pretty boys’, apuntant a uns «objectes del desig» que bé podrien ser els Beatles) i per reflexions llegibles en clau pandèmica: el fons angoixat de la musculosa ‘Find my way’ o les negres conjectures sobre el futur de ‘Seize the day’, en contrast amb una colorista complexió pop digna de ‘Sgt. Pepper’s’.

Al cor del disc, i en la seva cimera, els vuit minuts de ‘Deep deep feeling’, divagació entorn de l’amor acudint a una dinàmica serpentejant, amb capes disruptives i una tornada que cavalca sobre una altra. McCartney de laboratori, construint als 78 la seva catedral de baixa fidelitat i demostrant-nos (com ja va fer anys enrere en àlbums com ‘Chaos and creation in thebackyard’, 2005) que la cançó pop no és per a ell un objecte tancat i definit, i que comporta misteris feliçment pendents de resoldre.