‘Baby’: sempre a la contra

És molt emocionant el cine de resistència que practica Juanma Bajo Ulloa, ex ‘enfant terrible’ del cine espanyol. Després de provar projectes una mica més comercials, una mica més pròxims a un públic menys minoritari (a l’estil d’‘Airbag’), amb ‘Baby’ sembla que torna als temps iconoclàstics en què provocava tota mena de reaccions amb obres al límit com ‘Alas de mariposa’ i ‘La madre muerta’.

 Pot ser que no hi hagi ningú com Bajo Ulloa en el cine espanyol actual. I ‘Baby’ ho demostra de sobres. És un treball insatisfactori, però gens menyspreable. És una pel·lícula impossible, extrema i histriònica, però alhora necessària per continuar avaluant aquest cine a la contra, antiinstitucional, que es pot fer i s’ha de fer en aquest país.

Notícies relacionades

Juanma Bajo Ulloa: «Vivim en la dictadura perfecta»

Zurbarán debuta a Londres amb una gran retrospectiva

 En aquesta història d’addiccions en la qual una heroïnòmana dona a llum, ven la seva filla a una traficant de nens i després intenta recuperar-la, Bajo Ulloa prescindeix de la paraula (tot i que utilitza la música amb massa generositat), fa analogies potser massa evidents (el pla d’una aranya menjant un insecte, seguit de la imatge de la protagonista injectant-se droga) i porta sempre cada situació al límit dramàtic i formal.

 No és una pel·lícula perfecta, no és rodona, hi ha moments que fascinen i d’altres que grinyolen, però ‘Baby’ és coherent amb el que sempre ha volgut fer Bajo Ulloa. I això sempre és més que lloable.