Juanma Bajo Ulloa: «Vivim en la dictadura perfecta»

Sempre s’ha caracteritzat per ser un creador lliure, però amb ‘Baby’ fa un pas més enllà... Potser

el que ha pogut notar no és tant això, sinó que hi ha més esclavitud que mai. Quan em deien rebel de jove pensava que era molt fàcil ser rebel. ¡Si no s’ha de fer res! ¡Dieu rebel a qualsevol que diu el que pensa! I aquest és el problema: estem en una societat que va de lliure i democràtica, però això no és cert. Estem pitjor que mai. Vivim en una dictadura perfecta.

¿A què es refereix?

La gent s’autocensura. No hi ha llibertat d’expressió. La santa inquisició campa al seu aire. Mai hem estat tan teledirigits com ara. I sense disparar un sol tret, el sistema ha aconseguit controlar la societat i polaritzar-la; que l’altre sigui el teu contrari, el teu enemic, que és el que va passar a la guerra civil. Les posicions més fanàtiques i radicals són les que parlen, i la majoria de la població ha de posicionar-se per decret. I aquí és on arrela l’enfrontament. Passa en tots els àmbits. En la cultura també.

A vostè sempre li ha agradat viure una mica en els marges de la cultura, allunyat del sistema.

Si estàs en el sistema no ets lliure. Cada vegada estem més en mans de les grans corporacions. Com a creador tens la possibilitat d’adscriure’t als grups mediàtics que creïn contingut, però si ho fas no ets lliure, perquè fas el que ells et diuen, contractes els actors que ells et diuen, i escrius el que ells et diuen. I, en fi, o ets en aquest bàndol o no existeixes. Les possibilitats de viure al marge d’aquestes dictadures empresarials i ideològiques a Espanya són gairebé nul·les. Fer una pel·lícula et pot costar tota una vida. I quan l’has fet pot ser que no trobis distribució o exhibició.

¿Per aquesta raó ha fet només sis pel·lícules en 30 anys de carrera?

N’he fet sis de ficció i dos documentals de rock. M’interessa molt la música, soc un melòman bastant irredempt. Però sí, és cert, les meves dificultats per tirar endavant els rodatges tenen molt a veure amb això. I crec que això continuarà sent així, perquè, com li dic, cada vegada és més difícil tenir una veu pròpia en aquest sistema. Els governs dels països menys desenvolupats intel·lectualment i emocionalment, com el nostre, creuen que han de controlar la creació perquè tenen por del creador, que sigui un perill per al sistema. Al final, al creador lliure se’l menysté, se l’obvia, o se’l manipula. De tota manera, em preocupa el just i necessari rodar poc: el meu interès no és rodar per rodar. El meu interès és un altre. És conèixer-me a mi mateix, comprendre les coses.

¿Què el va portar a relatar una història com la de ‘Baby’?

Ha sigut una cosa visceral. La cultura, el cine i l’art estan sent creats amb la ment, estan sent racionals. Es consumeixen de forma bulímica. No deixen cap pòsit. La política, en  canvi, hauria de ser racional i s’està fent des de l’emoció i la visceralitat. El món està molt pervertit. ‘Baby’ és una mica una resposta a això: és pura visceralitat. De fet, hi ha imatges a la pel·lícula que són subconscients i que no tinc ni idea de per què són allà; simplement han sorgit i sé que venen d’un lloc que té més a veure amb els somnis i amb l’emoció que amb el racional.

¿Per què va decidir que la pel·lícula no tingués diàlegs?

El text em molestava. He preferit confiar en els elements propis del cine: el decorat, la llum, el silenci, les mirades, la interpretació, el vestuari. No tant en el text. De fet, des de la primera versió del guió fins a l’última he intentat rascar fins a arribar a l’essència. Al final tot el material inicial s’ha convertit en perfum essencial; ja no hi havia flors, només perfum.

Assumeix, per tant, el risc que ‘Baby’ manqui de paraules.

A vegades es parla per mentir, per ocultar, per llançar terra sobre alguna cosa. Solc dir de broma que el públic a qui va dirigit ‘Baby’ és un públic fart de paraules. Prefereixo deixar que sigui l’espectador qui interpreti la simbologia de la pel·lícula. El sistema tracta d’«estúpid» a l’espectador: li dona tot explicat, mastegat. Per això se’ns oblida el que veiem, perquè no hi ha esforç. L’espectador té intel·ligència, i capacitat de decidir i intrepretar. 

‘Baby’ comença com una pel·lícula de vocació realista i va evolucionant cap al conte gòtic gairebé oníric.

La pel·lícula és un conte, una faula en la qual hem jugat a la versemblança. És cert, això sí, que des que la protagonista abandona el seu pis a la ciutat i viatja a la casa del bosc a buscar el seu fill, entres cada vegada en una atmosfera més no-racional i subconscient. Li explicaré una cosa: vam fer un passi a Vitòria per a l’equip i em va cridar l’atenció que molta gent em digués que era una pel·lícula de llarga digestió, que havia somiat amb ella. Hi ha imatges que s’assemblen més al que un pugui somiar que al que veu al món real. No sigut una cosa premeditada, però m’agrada veure que ‘Baby’ és una pel·lícula que pot ser somiada també després.

Dues de les tres pel·lícules precandidates a l’Oscar, ‘el hoyo’ i ‘La trinchera infinita’, són produccions basques. ¿És tan saludable, com sembla, la indústria basca del cine?

Sempre hi ha hagut una aposta bastant clara per l’audiovisual al País Basc. Però crec que té a veure bastant amb la idiosincràsia del país. Ja als 90, quan vaig sorgir jo, va passar una cosa semblant: érem molts els creadors i tècnics bascos reconeguts, i això no es corresponia amb la demografia del país. Som només dos milions. Però crec que té molt a veure amb la repressió que hi ha a Euskadi.

¿En quin sentit?

La creació sorgeix també de la repressió. I Euskadi és un país molt reprimit geogràficament, políticament i sexualment. El puritanisme és absolut. El partit dominant ve dels jesuïtes. I davant la repressió sempre hi ha una resposta creativa en l’art. També en la política. La reacció violenta d’una part de la societat basca en forma de lluita armada o de terrorisme, com vulguis dir-li, no va deixar de ser una reacció a l’opressió politicosexual. Hi haurà gent que li sembli molt esbojarrat fer terrorisme i sexualitat, però jo ho veig molt clar. Alguna vegada m’han preguntat la meva opinió sobre el problema basc i jo responia: «¿Parles sobre que no cardem?» Aquest és el problema basc.

Notícies relacionades

Valente torna a l’univers de la família amb la comèdia ‘Amnèsia’

Zendaya i Rosalía causen sensació a la gala del Met

¿Com està vivint aquests temps de pandèmia? ¿Creu que, com es deia al principi, podrà sortir alguna cosa bona d’aquesta crisis?

El temps que marca la naturalesa és lent i implacable. A llarg termini res serà igual: no serà una cosa passatgera, perquè és impossible. Hem arribat a un nivell d’autodestrucció tan greu... Som la primera generació conscient de la seva destrucció i no prenem mesures. Som com aquest fumador malalt de càncer que continua fumant i li és igual. Qui estigui esperant que ens curem amb una vacuna màgica està molt confós, perquè continua vivint en aquesta pel·lícula de terror. Hem d’entendre que som organismes dins de la naturalesa, i que les nostres accions tenen reaccions. L’important ara és veure el costat bo i, més enllà dels terribles drames de la pandèmia, valorar què fas, si mirar-te el melic o queixar-te, i aprofitar que cada dia es torna a fer de dia i començar de zero. D’això parla també ‘Baby’, de les segones oportunitats.