Alan Ball: «Vaig intentar ser heterosexual amb totes les meves forces»

Alan Ball va saltar a la fama quan va guanyar l’Oscar pel guió d’‘American Beauty (1999), i es va convertir en un dels inspiradors de l’edat daurada de la ficció televisiva gràcies a sèries com ‘A dos metros bajo tierra’ i ‘True Blood’. Ara estrena a Amazon Prime la seva nova pel·lícula com a director, ‘Uncle Frank’, en què medita sobre el trauma i el perdó a través de la història d’un professor gai que, a principis dels 70, torna a casa per assistir al funeral del seu pare i amb la intenció de sortir de l’armari.

Vostè assegura que ‘Uncle Frank’ és la ficció més personal que ha creat mai. ¿Per què ho és?

Quan, als 33 anys, vaig tornar a casa de la meva mare per confessar-li que era homosexual, ella em va dir: «La culpa és del teu pare. Crec que ell també ho era». No hi havia manera de comprovar si les seves paraules eren certes perquè el meu pare ja havia mort, però em van deixar petrificat. I això no és tot. L’endemà, la meva mare em va parlar d’una relació que el meu pare havia tingut en la seva joventut amb un altre noi, i que havia acabat en tragèdia. Des d’aleshores, he passat anys preguntant-me sobre les repercussions de ser gai en una època en què ser-ho era inacceptable. És el punt de partida d’‘Uncle Frank’.

Tot i que la pel·lícula no és autobiogràfica, ¿li resulten familiars els sentiments de culpa i por del rebuig que sent el seu protagonista?

Clar que sí. Quan jo vaig créixer, en la dècada dels 60, ho vaig fer molt conscient que per a la majoria de la gent l’homosexualitat era el pitjor que li podia passar a una persona. Havia sigut preprogramat per totes les idees homòfobes que transmetien els mitjans, l’escola i la religió. Vaig intentar ser heterosexual amb totes les meves forces però, per descomptat, no vaig poder; em vaig avergonyir de mi mateix des de molt nen. Sortir de l’armari és el favor més gran que li he fet a la meva salut mental en tota la meva vida.

Les seves ficcions estan poblades per personatges que carreguen amb el record d’esdeveniments traumàtics. ¿D’on prové aquest interès?

La meva germana gran, la Mary Ann, va morir al volant quan jo tenia 13 anys. Va xocar contra un altre vehicle i va morir immediatament, i jo anava al cotxe amb ella. He passat bona part de la meva vida mirant en va d’oblidar-ho. I, tot i que és absurd, no he deixat de culpar-me pel que va passar, perquè aquell dia la meva germana m’acompanyava a la meva classe de piano. Així que soc molt conscient del pes de la culpa i de la importància de perdonar-se a un mateix. I, en aquest sentit, el meu treball ha sigut molt terapèutic.  

Quan va crear ‘A dos metros bajo tierra’, segur que no es podia imaginar l’auge que la ficció televisiva experimentaria anys després. ¿Què n’opina?

S’ha de reconèixer que gràcies a les plataformes de ‘streaming’ han vist la llum grans títols. El problema és que es crea massa contingut. Sento utilitzar aquesta paraula, ‘contingut’; l’odio. S’estrenen tantes sèries que, inevitablement, la majoria no reben l’atenció que mereixen. Quan vam fer ‘A dos metros bajo tierra’ eren altres temps. Vam poder obtenir-ne un reconeixement sense obsessionar-nos per buscar-lo. Ara, en canvi, hi ha tanta competitivitat que els ‘showrunners’ i guionistes es preocupen menys per crear que per vendre el que creen.

¿Té intenció de tornar a treballar el format seriat?

Preferiria centrar-me a fer pel·lícules, perquè desenvolupar una sèrie requereix una gran inversió de temps i jo ja tinc 62 anys. No obstant, qui sap què passarà. Tinc quatre guions cinematogràfics que fa temps que moc, i en els quals ningú sembla prou interessat. Les pel·lícules que jo vull fer parlen de persones i no de superherois, així que suposo que no tenen cabuda en el panorama cinematogràfic actual. Resulta bastant descoratjador pensar que, probablement, avui ni tan sols seria possible fer una pel·lícula com ‘American Beauty; ningú la voldria finançar llevat que inclogués més violència o més intriga.

Notícies relacionades

De cap fàbrica de vinils a Espanya a tres

La generació de l’‘streaming’ ressuscita els discos de vinil

El seu treball més recent per a la televisió, ‘Here and now’, es basava en l’ansietat que molts nord-americans van sentir després de l’ascens de Donald Trump. ¿Com se sent ara sobre això?

Obviament, sento molta menys ansietat, però no estic del tot tranquil. No oblidem que el tio és un psicòpata. Em creuré que deixa la Casa Blanca quan ho vegi.