Tot el que vostè volia saber sobre la vida sexual de l'anguila

El paisatge que ensenya l’escriptor suec Patrick Svensson (Kvidinge,1972) a través d’una finestra de la casa de la seva mare està banyat per una blanca llum nòrdica i una mica més enllà es veu el llac que els lectors d’‘El evangelio de las anguilas’ (Asteroide) poden identificar immediatament amb el lloc en el qual el mateix Svensson va veure un d’aquests esmunyedissos peixos i el va relacionar, diguem, amb l’ànima del seu pare que acabava de morir. Hi ha molta pau en aquesta imatge. La finestra que mostra Svensson està emmarcada per una altra finestra, la de l’ordinador, ja que la conversa amb l’autor necessàriament es produeix per videoconferència.

‘El evangelio de las anguilas’ és un d’aquests rars assajos que barregen amena erudició zoològica amb autobiografia i que té els seus exemples principals a ‘Con H de Halcón’ de Helen McDonald o ‘Leviatán y la ballena’ de Phil Hoare. Als Estats Units s’han rendit a aquest llibre que explora tot el que vostè volia saber sobre l’anguila, el més estrany i enigmàtic dels peixos. Potser, per exemple, ignorava per què havent nascut al mar dels Sargassos i, després d’haver creuat mig món i tornat al seu origen per fresar i morir, ningú ha aconseguit veure una anguila en aquest lloc. Tampoc se les ha vist copulant, són molt seves. 

Pescar per comunicar-se

Si identificar un pare amb un lleig bitxo com l’anguila no és gaire normal, s’hauria de dir en descàrrec de Svensson que la pesca nocturna de l’animal va ser l’activitat que més va unir pare i fill. «Vaig escriure dos textos paral·lelament –explica l’autor–, un de divulgació científica sobre l’animal i un altre sobre les nits que em passava pescant-lo amb el meu pare. Teníem vides molt diferents i era difícil comunicar-se amb ell, però la pesca ens va unir. Va passar que entre els dos textos van començar a produir-se ecos i reflexos i a poc a poc es va anar armant el llibre sense que jo ho hagués planejat així».

Hi ha molt saber curiós en el volum. Algunes de les històries són impagables, com la que retrata un Sigmund Freud de 19 anys a Trieste quan està encara lluny d’encunyar la psicoanàlisi. Dedicat infructuosament a buscar el penis de l’animal, esbudellant 400 exemplars per intentar rebatre la teoria d’Aristòtil que afirmava que les anguiles no es reproduïen sexualment. Va haver de passar molt temps fins que es va descobrir que aquests animals desenvolupen els seus òrgans sexuals molt tardanament i només quan els necessiten. «El realment fascinant és que Freud falli trobant el penis d’un animal però acabi desenvolupant una teoria relacionada amb els aspectes més profunds de la sexualitat humana», assegura Svensson. El més fàcil i, potser risible, és pensar que Freud va imaginar per primera vegada l’existència de l’enveja del penis amb una anguila a la mà.

¿Anguila? Millor gall dindi 

Notícies relacionades

Blur no té ningú que els canti

L’‘Abril’ canvia el seu dia de publicació al dissabte

Hi ha molts altres relats: com el que  postula que el gall dindi del Dia d’Acció de Gràcies en realitat hauria d’haver sigut una anguila, perquè aquest va ser l’aliment que van trobar els tripulants del ‘Mayflower’ per sobreviure a les noves terres americanes. O la història del científic Johannes Smith que va passar mil i una penalitats durant 20 anys per establir el 1923 com és el cicle reproductiu del peix, i sí, demostrar així que ho era perquè, amb el seu aspecte de serp o de cuc, molts ho dubtaven. Aquest aspecte més aviat repugnant va servir perquè Günther Grass a ‘El tambor de hojalata’ o Boris Vian a ‘La espuma de los días’ la utilitzessin com a imatge de mal auguri. Al contrari va ser per a la biòloga marina Rachel Carson que va descriure tan empàticament els seus costums, d’una forma tan humana, que gairebé et convenç que com en la pel·lícula de Shoei Imamura ‘L’anguila’, pot arribar a convertir-se en la teva més amigable mascota.

«No sé per què un tema tan petit pot provocar tant interès en llocs tan allunyats del món –explica Svensson– potser perquè a més de parlar de l’anguila el llibre explora temes existencials, especialment sobre la necessitat de coneixement dels humans. Si l’anguila és un misteri, intentar desbrossar-lo és, en certa manera, intentar conèixer-nos a nosaltres mateixos». El suec adverteix amb tristesa del perill que corre l’espècie ja que des dels anys 70 el nombre d’exemplars ha baixat un 95%. ¿Cal dir que l’escriptor no les menja i tampoc ha tastat mai en la seva vida les angules, el seu format gastronòmicament més interessant? El futur ens dirà si aquest estrany animal al qual se’l sol clavar en una fusta –com a Jesucrist– per escorxar-lo i que és capaç de ressuscitar –bé, no ressuscita exactament, però ho sembla– podrà sobreviure en la pròxima dècada. Svensson, que s’ha endinsat en els seus secrets, confia que sí.