Crítica de 'Pensamiento crítico': escac a la discriminació

La segona pel·lícula com a director de l’actor John Leguizamo conté un missatge valuós, però el vehicula a través d’una altra versió més d’una història que ens sabem de memòria: un grup d’alumnes socialment desfavorits transcendeixen les expectatives –o la falta d’aquestes– que se’ls imposen i aconsegueixen així arribar a dalt de tot gràcies als ensenyaments d’un mentor procliu als mètodes poc ortodoxos. Tot i que els personatges s’inspiren en persones reals –un grup de joves que el 1998 van guanyar el Campionat d’Escacs dels Estats Units–, la tendència de la pel·lícula a sacrificar els matisos psicològics a favor de la recerca de dramatisme impedeix que les seves personalitats i les seves trajectòries transcendeixin els clixés del cine d’iniciació juvenil.

Leguizamo, en tot cas, fa diverses coses bé. Tant les escenes d’institut com els duels esportius estan rodats amb energia, i la pel·lícula prescindeix del tipus de discursos èpics tan habituals en el gènere; en última instància, no els necessita per funcionar com a reflexió sobre el racisme i les desigualtats que les comunitats més desfavorides d’Amèrica del Nord afronten, i sobre la capacitat dels escacs –un esport que premia exclusivament l’habilitat intel·lectual– per transcendir aquesta discriminació.