'System crasher': fúria mocosa

La protagonista de ‘System Crasher’ és una nena procedent d’una família trencada i incapaç de contenir la seva ràbia contra el món, i massa jove per a l’internament, però massa violenta per conviure en llars d’acollida. Mentre la contempla manipular i maltractar els qui l’envolten, la directora, Nora Fingscheidt, ens posa a la pell dels adults que intenten cuidar-la i busquen el millor per a ella.

Ho fa sense deixar-se portar per l’afany didàctic, sense endolcir la infantesa i sense caure en moralismes; la nena és retratada com una persona vulnerable però també com algú que no desaprofita una sola oportunitat per empitjorar les coses, i això fa que dubtem entre fer-la responsable dels seus actes o culpar-ne una societat que no sap protegir-la. La pel·lícula, això sí, cau en el simplisme quan apunta el poder transformador de l’amor com la millor solució i rebutja de forma desconsiderada d’altres de més impopulars –una farmacologia responsable, per exemple–, i quan defensa un sistema assistencial que no deixi ningú enrere sense tenir en compte les dificultats pràctiques que alguns casos plantegen. Així mateix, cau en l’histerisme amb una intensitat i una freqüència que resultarien difícilment suportables si no fos pel formidable treball de la jove actriu Helena Zengel, capaç de moure’s entre la ferocitat i la més desesperada fragilitat amb sorprenent agilitat.