Crítica de 'In my room': les coses bones de l'apocalipsi

La quarta pel·lícula de l’alemany Ulrich Köhler és una relectura de l’arquetip de l’últim home viu, tot i que una que menysté dels desafiaments de la supervivència i busca un enfocament més serè. Després de descobrir que de sobte el planeta està desert, de fet, el seu protagonista només necessita uns petits ajustos físics i emocionals abans d’oblidar la seva trista vida passada i disfrutar de la seva nova situació, i en el procés sembla funcionar a tall de crítica de les estructures socials capitalistes que ens governen. Almenys, això sí, fins que Köhler introdueix un altre supervivent en el relat, i llavors el relat adopta maneres de drama conjugal per suggerir que, tot i que l’ésser humà pot canviar d’actitud en circumstàncies extremes, en el fonamental la gent mai canvia.

En tot moment, ‘In My Room’ ofereix un estudi de personatge elegant i auster, i se situa en una proximitat prudencial respecte a l’heroi, deixant que es doni a conèixer més a través de l’entorn que dels diàlegs. El retrat és tan subtil que alguns espectadors potser trobin a faltar una exploració psicològica més evident, tot i que això no els impedirà reconèixer la seva nitidesa, el seu sec sentit de l’humor i la seva profunda humanitat.