Actors i ballarins al pou per la Covid: «Fa sis mesos que no tinc ingressos i Hisenda m'ha embargat»

Aquest dijous han convertit el ‘hall’ del Mercat de les Flors, principal escenari públic per a la dansa, en centre de repartiment. Hi han col·laborat coreògrafs i ballarins com Brodas Bros, Ariadna Peya i Àngels Margarit, directora del centre. Tots són conscients de la dura situació del sector a causa de la pandèmia. «Hi ha ballarins que passen gana», diu la coreògrafa Maria Rovira. Aquest col·lectiu ha estat històricament al vagó de cua de la cultura, i amb les últimes mesures decretades per la Generalitat, més. No només s’han perdut actuacions –els pocs afortunats que tinguessin algun bolo a Catalunya–, ja que el passat dia 30 es van prohibir els espectacles en viu i es va obligar les escoles de dansa a abaixar la persiana. És que ja no tenen ni espais on preparar-se. Centres on acudeixen els professionals de la dansa, com la Piconera o la Caldera, han hagut de tancar.

«Jo tinc ballarins admesos a l’American Ballet i Acosta Danza que a causa de la Covid són aquí i es preparaven al meu centre. ¡Han de poder continuar treballant!», explica desesperada Marisa Yudes, presidenta de l’Associació d’Escoles de Dansa Autoritzades. «Aquesta segona aturada pot ser mortal. Molts ballarins treballen com a docents i tot està aturat. La nostra feina és molt vulnerable», afegeix Xevi Dorca, coreògraf, ballarí i actor que és al capdavant de l’Associació de Professionals de la Dansa de Catalunya. La situació és crítica. «Són moments excepcionals. Estem surfejant la situació creada per la Covid-19 com podem», afirma Àngels Margarit, que va tenir companyia pròpia dels 19 als 57 anys. «La dansa mai no ha comptat amb un teixit que la sostingui. Viu en una fragilitat total i entenc que molts pensin en deixar-ho. Però passa en la dansa i en altres sectors també». 

Karime Amaya: «Si no balles, el teu cos s’atrofia»

Dins de la dansa, el flamenc també pateix. «La majoria de nosaltres treballem en ‘tablaos’ i ara, com que no hi ha turistes, estan tancats. El madrileny Casa Patas ha desaparegut i veurem què passa amb la resta», explica Karime Amaya, una dona feta a si mateixa que als seus 35 anys no sap com continuar endavant. La neboda neta de la cèlebre Carmen Amaya, que ha ballat en destacats llocs de Nova York i Tòquio i ha treballat amb primeres espases del flamenc, com Tomatito, Farruquito i Gerardo Núñez, no veu com podrà seguir endavant. «Toca reinventar-se, però, ¿de què buscaràs feina quan l’únic que has fet en la teva vida és ballar? ¿Què posaré en el meu currículum?».

Ella ha pensat a aprendre a treballar a distància, i fer classes de ball ‘online’. «Des dels 14 anys que m’he dedicat al ball; ¿quines probabilitats tinc de trobar feina en una altra cosa? Posar-te a estudiar és una altra possibilitat, però renunciar al que estimes, a la teva vida, és molt trist». Durant el confinament ho va passar fatal. No poder ballar la va afectar anímicament. «Si no balles, el teu cos i la teva ment s’atrofien», exposa aquesta ‘bailaora’, guardonada en el Festival de Jerez del 2013.

Ara, per sort, el Tablao Cordobés li ha cedit la sala unes hores perquè pugui assajar. «És una sort perquè durant els primers quatre mesos de confinament no vaig poder posar-me les sabates i vaig passar un aclaparament horrible», confessa. Almenys, mentre taloneja, es deixa portar i s’oblida per un moment de la crua realitat. «Tot i que ha cessat tota la meva activitat i fa sis mesos que no ingresso res, perquè no faig espectacles, Hisenda m’ha embargat. No tenia amb què fer front als meus préstecs i compromisos, ni tampoc per pagar l’IVA dels mesos anteriors treballats...» . Se sent impotent. «T’obliguen a pagar, però és fàcil comprovar que els artistes flamencs no tenen de què viure: tots els ‘tablaos’ estan tancats i barrats. Només pot treballar una minoria, els que actuen en festivals». Tot li ha caigut al damunt aquests mesos; per sort li han rebaixat el lloguer, perquè no podia afrontar-lo. «Els autònoms no tenim dret a atur. Tinc una prestació extraordinària del Govern de 600 euros, una quantitat irrisòria comparada amb el que jo guanyava quan podia treballar». La va començar a cobrar als dos mesos de declarar-se l’estat d’alarma i, de moment, s’ha prorrogat. 

En sectors com el seu, en què l’activitat no s’ha reprès, temen que amb el temps s’oblidin d’ells. «El Govern hauria de ser comprensiu i donar-nos un marge per pagar més endavant, quan puguem treballar. És molt fort el que està passant». Malgrat ser un sector històricament desunit, «en què cadascú va per la seva banda», la crisi ha portat a formar l’organització Som Artistes Sindicalistes. «Intentarem lluitar perquè ens facin cas». 

Explica que fa sis mesos que el seu germà, ‘tocaor’, no pot pagar el lloguer. «El que cobra de l’atur ho necessita per alimentar la seva família; té dos nens». Ella, per sort, no necessita per ara recórrer als aliments que distribueix Actúa Ayuda Alimenta, però sap de molta gent que agraeix el gest. «Hi ha flamencs que passen gana». I està més que clar que qualsevol d’ells pot acabar sent el pròxim que sol·liciti aquesta cistella de menjar amb productes bàsics. Des que van començar aquests repartiments, la quantitat de caixes distribuïdes ha anat en augment. 

Laura Pau: «Algun dia se m’acabaran els estalvis»

Per a Laura Pau, actriu de The Feliuettes, la vida s’està complicant. «Algun dia se m’acabaran els estalvis, tot i que en aquesta època, com que no surts de casa, no gastes», diu la intèrpret, que forma part d’Els Pirates, la companyia que gestiona El Maldà. «Aquest últim tancament dels teatres m’ha fet perdre els 1.200 euros d’uns bolos que tenia amb l’espectacle ‘El mèdium’, que faig amb Josep Pedrals, que ja venien recol·locats del primer confinament». Quan li parles dels ajuts previstos per la Generalitat per compensar els bolos cancel·lats, explica que aquests només són «per a espectacles programats en espais públics grans o que siguin en el catàleg programa.cat, en què els ajuntaments contracten espectacles. Si no ets allà, res».

El 2 de desembre havia de reposar l’aplaudit ‘Aquelarre’ al Maldà, espectacle amb textos de Clàudi Cedó i Cristina Clemente i música de Clara Peya i Arnau Tordera. I al gener, al mateix teatre, havia d’estrenar ‘Boira a les orelles’, una altra producció afectada per la pandèmia la temporada passada. «Preveig que venen mesos complicats de feina. En la primera aturada vaig poder sol·licitar l’atur com a treballadora i em va cobrir del març al juliol. Alguns bolos puntuals del setembre a l’octubre i algun rodatge m’han permès aguantar». 

Als primers ajuts de la Generalitat no va poder acollir-s’hi per estar cobrant l’atur. «Hi havia tants requisits que molts no vam poder acollir-nos-hi. Aquesta vegada és diferent, diuen», comenta respecte als nous ajuts que acaben de sortir, un pagament únic de 750 euros, que «no arriben ni al salari mínim professional».  Però és l’únic a què pot accedir en aquests moments. Dels ajuts del ministeri, que també va sol·licitar al seu dia, mai no va obtenir resposta. 

Per sort, els problemes per pagar el lloguer del Maldà s’han trampejat amb una rebaixa a què ha accedit la propietat. I tampoc no ha patit al no poder pagar dos mesos el seu pis, que per sort té llogat a un familiar. «La pandèmia ha tret a la llum la precarietat dels artistes, que sempre anem trampejant com podem. L’Estatut de l’Artista fa anys que està aturat i ja és hora de tenir una llei, com a França, que reconegui la intermitència en la nostra feina». Sense el recolzament de la gent que l’envolta, ho tindria cru.

Per sort, almenys ara té una feina com a docent a l’Institut del Teatre. «Només m’ocupa dos matins i em reporta nets 430 euros», diu satisfeta de tenir almenys un ingrés garantit durant aquest any. Ella, com tots els actors, directors, coreògrafs, ballarins, cantants, escenògrafs, músics... se sent menystinguda. «S’està permetent que uns sectors econòmics treballin, i d’altres, no, posen a uns per davant d’altres. El nostre ha aplicat les mesures de seguretat al peu de la lletra i no hi ha empremta de brots de Covid entre el públic que acudeix a un espectacle. En canvi, si sorgeix un brot en un escorxador, ¿que potser se’ls ocorre tancar-los tots?». I li sorprèn que s’hagi relacionat l’aturada als teatres amb la mobilitat. «¿Quanta gent va més d’una vegada al mes al teatre, o al cine?». 

Per ara es concentra en la versió castellana d’‘Aquelarre’, aplaudida peça feminista que presentaran en el Festival Territorio Violeta de Madrid al gener. A diferència de Catalunya, a la Comunitat de Madrid, tot continua obert i amb aforaments al 75%.

Laura Ruiz: «¿Per què continuar lluitant?»

Laura Ruiz és una d’aquelles ballarines amb formació clàssica que, com moltes especialistes en dansa de Catalunya, és ‘freelance’. Treballa en diferents companyies, principalment estrangeres. Ha actuat en escenaris emblemàtics com el palau dels Papes del Festival d’Avinyó i en nombrosos teatres d’òpera. «No m’he pogut acollir a res, perquè no formo part d’un col·lectiu estable, no tinc una companyia, i com a persona física, no compto».

Explica que en la seva professió «molts contractes es fan en negre» i això complica les coses davant l’Administració. «Tot és molt precari en la dansa i els contractes, quan n’hi ha, estan agafats amb pinces: un és aquí, un altre és a Suècia, l’altre a França. ¿On demanes ajuda? Jo soc d’aquí, però em diuen: ‘Fa 10 anys que treballes fora, que t’ajudin els altres’. I a l’estranger em diuen que com soc espanyola, que m’ajudin a Espanya. Estem amb el cul a l’aire».

El panorama és desolador. A França l’estatus d’intermitent permet als artistes cobrar quan no tenen feina i ella havia pogut estalviar alguna cosa gràcies a les seves actuacions al país veí. Entre això i les feines que ha pogut fer com a venedora a la botiga d’un amic, ha anat tirant fins ara.

Ella, com el 90% dels ballarins catalans que coneix, s’ha buscat la vida treballant en botigues, en ‘call centers’, en bars... una cosa que ara, amb les noves restriccions, és gairebé impossible. «Només així aconseguim poder viure i mantenir tot el que implica ser ballarí: estar en forma, viatjar per fer audicions, estar a punt per si et surt l’oportunitat de fer un vídeo...». Els ballarins necessiten entrenar el seu cos; si no estan en forma, el risc de lesió augmenta i les possibilitats de trobar feina disminueixen. «Lava última feina com a ballarina va ser a Itàlia al març, a principis, abans que tot esclatés».

A Barcelona sol estar en els espectacles infantils en el Liceu. «L’any vinent tenia previst treballar dues setmanes amb ells fent ‘Els músics de Bremen’ al gener, però fa un mes i mig ens van dir que es reduïa a una setmana; potser ni es fa». I si no té contracte firmat, no podrà cobrar ni accedir a ajuts. «Tot i que el Liceu sigui el teatre més gran de Catalunya, si no tens res firmat, tothom es renta les mans. Per molt que jo m’hagi reservat aquestes dates i m’hagi preocupat de tenir el meu cos a punt».

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Mantenir-se en forma ha sigut un repte aquest any. El primer confinament el va superar entrenant pel seu compte a casa tres hores. «Va ser dur. El cap també compta i entrenar per a res, perquè no hi havia feina, va acabar desmoralitzant-me. A l’estiu, em vaig ajeure al sofà. Al setembre, vaig començar a entrenar de nou, i ara, arriba aquesta segona aturada. I ¿qui es creu que seran només dues setmanes d’inactivitat? L’última vegada van ser tres mesos».

Tot empitjora a més perquè el centre on practicarà està tancat. Malgrat totes les mesures de seguretat i contagis zero fins ara en els estudis de dansa. Des del 30 d’octubre tenen prohibit obrir i això que allà van amb mascareta tot el temps i tenen un espai de dos metres per dos a la sala per a cada ballarí. «He començat a entrenar a casa, però és desolador. La meva casa és petita i si estiro la cama faig caure la tele». Està desanimada i contempla abandonar la professió. «Acabo de complir 41 anys, que és quan comença el declivi de la meva carrera, em queden pocs anys per ballar; ¿per a què continuar lluitant? És trist. Si vols, ens posem a plorar. Moltes vegades he vist gent plorant al sortir d’entrenar aquests dies d’aquí», diu davant l’Escola de Dansa Eulàlia Blasi, a la qual li agrada anar.