A la recerca del vell cric-cric

No és veritat que les botigues de discos s’hagin extingit: a Barcelona en tenim unes quantes, boniques i batalladores, com aquesta cova del tresor, Music World, que fa gairebé 30 anys que trafica amb rodanxes gravades. Ha estat tres mesos tancada («per vacances») i ens temíem el pitjor, però divendres passat va reobrir i la seva clientela va anar-hi com si la bona nova es propagués per telepatia.

L’ham de la caixa de fruites

Aquelles caixes de fruita són un bon truc. «La meva dona deia que no funcionarien, que ens robarien els discos, però ens va salvar», diu José Luis Fernández Alfaro, refregant-li la victòria a ella, la seva ‘partenaire’ en el negoci. «¡Sempre hi ha algú que s’acosta i els clissa, i acaba entrant!», confirma Carmen Cuñado, disquera amb pedigrí (Discos Balada, Pelayo 14). En una vida anterior va ser integrant del duo Mª Teresa & Mª Carmen, que als 80 va gravar un pintoresc ‘single’ (que em mostra entre bambolines: no està a la venda) amb una versió d’‘El baile de los pajaritos’.

Music World et fa perdre el món de vista durant unes hores amb els seus contenidors de vinils, compactes i DVD, però és una mica més que un magatzem de relíquies. Ara que tot ho vivim a través de la pantalla, alleuja trobar-te en un lloc on pots oblidar-te per una estona de les notificacions de WhatsApp i tocar objectes preuats, i olorar-los, i comprovar si els discos porten dins el full de crèdits (que tan poc sembla importar als executius de Spotify i companyia), i disfrutar d’una situació que li fa una bona  botifarra al ‘big data’. Music World, tot i que vengui també per internet, és una bombolla, un vestigi de l’era analògica. «Ens hem matat a donar targetes, persona a persona», il·lustra en José Luis. «I cada disc que venem l’apuntem en una llibreta», afegeix la Carmen.

Vinils amb memòria 

Notícies relacionades

Blur no té ningú que els canti

L’‘Abril’ canvia el seu dia de publicació al dissabte

Ell tenia 15 anys el 1969, així que és un home amb sort. «Soc de Beatles i Stones, sobretot». Té l’enciclopèdia del rock al cap, i les seves arrencades d’excentricitat. «M’agrada fer l’indi per la botiga, cantant i tot». És inspirador i relaxant passejar entre aquests discos amb la seva memòria encriptada, que han aterrat rebotats d’un trasllat en el qual calia deixar anar llast, o d’una defunció. Ja ningú abandona una caixa de vinils al costat del contenidor d’escombraries: hi ha una consciència vaga del valor, tot i que poden ser aquests 20 cèntims o els 90 euros d’un ‘Why?’ de Máquina!, en bon estat.

Compactes de talls platejats, plantant cara a l’‘streaming’, i elapés redivius, que ja els en representen més de la meitat de les vendes. Qui ho hauria dit el 1991. Millor si són antics: els amants del vinil sospiren de moment que «deixes caure l’agulla i es crea aquell instant emocionant», i per l’audició amb pòsit, carnosa i imperfecta. «Tot i que soni aquest cric-cric, els està bé», m’explica en José Luis, entusiasta fins i tot amb la jubilació a l’aguait. «Aviat en faré 67», diu. «Però hem tornat amb ganes».