ESTRENA A APPLE TV+

'On the rocks', la vida segons Sofia Coppola

La directora de 'Lost in translation' es retroba amb Bill Murray en la comèdia 'On the rocks', el seu primer treball per a una plataforma de 'streaming', Apple TV+

'On the rocks', la vida segons Sofia Coppola
Es llegeix en minuts

Beatriz Martínez

Han passat tres anys des que Sofia Coppola es va convertir en la primera dona a aconseguir el premi a la millor direcció al Festival de Cannes gràcies a ‘La seducción’. El seu nom és ja sinònim d’un estil propi i inconfusible gràcies a pel·lícules en què ha demostrat tenir una sensibilitat especial per capturar la fragilitat contemporània.

Ara torna amb ‘On the rocks’, el seu primer treball per a una plataforma de ‘streaming’, Apple TV+, en la qual recupera Bill Murray com a protagonista i aposta per la comèdia per parlar de les relacions paternofilials i de les ansietats de la dona en el món actual.

Retrobament amb Bill Murray

Retrobament amb Bill Murray

Resulta inevitable tornar a ‘Lost in translation’ per parlar d’‘On the rocks’. Va ser la primera vegada que Sofia Coppola va treballar amb Bill Murray i aquest partit s’ha convertit en història del cine modern. La melancolia que desprenia el seu personatge en aquella pel·lícula, aquesta sensació de sentir-se perdut en un món ple de contrastos i contradiccions ja forma part d’un cert estat d’ànim que caracteritza el nou mil·lenni. El 2015 van tornar a reunir-se en l’especial de Nadal per a Netflix ‘A very Murray’s Christmas’, nominat a dos premis Emmy, però aquesta nova aventura adquireix caires de retrobament èpic.

Murray interpreta un ‘playboy’ madur que ajudarà la seva filla (Rashida Jones) a vigilar el seu marit (Marlon Wayans) per esbrinar si li és infidel. De nou, el seu registre còmic basat en el hieratisme i en el gest tràgic es convertirà en la clau fonamental per activar el mecanisme humorístic de la pel·lícula.


Ansietats de la dona moderna

Ansietats de la dona moderna

Sempre s’ha dit que a ‘Lost in translation’ la directora va intentar abocar la solitud, la vulnerabilitat i incomunicació que va sentir durant el seu matrimoni amb Spike Jonze.  

Sofia Coppola i Spike Jonze, el 2002 / AP / Damian Dovarganes

Liquidada aquella etapa, aquesta ocasió, torna a utilitzar les seves experiències personals per compondre una pel·lícula que gira entorn d’alguns dilemes a què s’ha enfrontat en els últims anys, com el matrimoni (amb Thomas Mars, el líder del grup musical Phoenix), la maternitat (té dos fills, Romy i Cosima) i com compaginar les dues coses amb un treball creatiu actiu dins de la indústria del cine. Segons ella mateixa ha manifestat, bona part de les seves inseguretats i paranoies es troben abocades en aquesta pel·lícula a través d’aquesta dona que persegueix a la seva parella per posar de manifest els seus més íntims fracassos i la crisi d’identitat que això comporta.


Aposta per la comèdia

Aposta per la comèdia

Era un gènere que li faltava a Sofia Coppola per explorar en el seu estat més pur. Tot i que en algunes pel·lícules es podia rastrejar el seu sentit de l’humor, mai s’havia atrevit a abordar-lo d’una manera tan directa a través del xoc entre dos personatges que pensen diferent, convertint-se aquesta dialèctica en el cor de la història.

En aquesta ocasió volia fer una espècie de ‘buddy movie’ detectivesca en clau ‘screwball’ comedy. Una espècie de versió contemporània de les pel·lícules que van protagonitzar William Powell i Myrta Loy, basades les novel·les de Dashiell Hammett, ‘La cena de los acusados’, però convertint els protagonistes en pare i filla.


El seu alter ego Rashida Jones

El seu alter ego Rashida Jones

Quan estava preparant el guió de ‘Lost in translation’, Rashida Jones va llegir el paper de Charlotte que acabaria interpretant Scarlett Johansson. Aquesta va ser la primera vegada que es van conèixer, així que, d’alguna manera, estaven predestinades a treballar juntes. Van coincidir de nou en l’especial de Nadal de Bill Murray i va ser allà quan va establir una connexió entre tots dos. Era el contrapunt perfecte per a l’estil lacònic de l’intèrpret.


Relacions paternofilials

Relacions paternofilials

Els vincles entre pares i filles han format una part molt important de la filmografia de la cineasta. En ‘Las vírgenes suicidas’ l’educació possessiva i autoritària conduïa a la tragèdia, i en ‘Somewhere’ s’explorava la figura del pare absent.

Sofia Coppola, amb el seu pare, Francis Coppola

Un dels motius que el va impulsar a fer aquesta pel·lícula va ser precisament centrar-se en aquestes relacions en l’edat adulta. Per a això va utilitzar les seves pròpies experiències amb el seu progenitor, Francis Coppola i, a través de la seva figura, va sintetitzar molts membres de la generació que denomina ‘Martini’, és a dir ‘old school’, acostumats a relacionar-se amb les dones d’una manera diferent. ¿De quina manera la bretxa entre el passat i el present s’ha fet més evident a l’hora de parlar de la consciència de gènere? ¿Es pot créixer a l’ombra d’una referència paterna tan aclaparadora?