L'amor(així, a seques)

Un primer poemari, als 61 anys. Aquesta frase és més falsa que un euro de fusta, perquè a Fonalleras se li delata la pulsió poètica a les novel·les i a cada un dels articles que escriu gairebé diàriament per a aquesta santa casa. Vocació poètica i d’estiuejant, d’home que transita per la vida com si fos un estiu infinit, l’estació on la llum despietada incideix sobre les coses i els fets fins a gairebé cremar-los, on el temps s’expandeix fins a aturar-se en una eternitat minúscula. Fonalleras és sobretot mirada, crítica i tendra alhora.

Conversem dissabte, a empara del xàfec sota el sostre del Salambó, al qual dedica un dels poemes de ‘L’estiuejant’, gestat entre dues primaveres, la del 2018 i aquesta última, la primavera robada pel tancament i l’estat d’alarma. Asseguts en una de les taules, el poeta va obrir la motxilla i en va treure les seves eines, els seus mapes, els secrets de l’orfebreria, desenes de papers on va interconnectar idees i va escandir versos amb paciència i precisió de neurocirurgià. Postals, flaixos, de vegades un haiku o un tanka, imatges. D’entre la pila d’anotacions, en va sortir fins i tot una estampa del quadro ‘Les edats i la mort’, de Hans Baldun Grien, on la de la dalla intenta arrossegar una jove voluptuosa que sembla resistir-se-li. Aquests són els grans temes que explora el poemari: la mort, el pas del temps i l’amor (¿potser hi ha alguna cosa més?). Un amor que dol menys. Ja no som el que vam ser ahir, ¿o sí? De vegades, com va dir Pessoa, el poeta és un gran fingidor, «fingeix tan completament / que fins i tot fingeix que és dolor / el dolor que en veritat sent».

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

Fonalleras entén la poesia a la manera del més important dels poetes romàntics anglesos, William Wordsworth («paraules que valen», ¡quin cognom tan envejable!); és a dir, el vers té el seu origen en el record tranquil d’emocions passades. La simplicitat, l’essencial, la fragilitat del perdurable, observada des de la llunyania, des de la distància, com defensava Joan Vinyoli, un altre del seu grans referents: «Que lluny de tot aquest vaivé lentíssim / d’onades a la sorra dels miratges».

Hi ha molt blau mediterrani a ‘L’estiuejant’, molt mar, sempre recomençat. ¿Què més dir sense dir-ho tot? La poesia explicada perd una mica de màgia. Llegeixin-lo. Disfrutin-lo amb lentitud i, si és possible, amb una doble banda sonora: la ‘Sarabande’, de Haendel, i el sirtaki que Zorba el Grec continua ballant a la platja.