Eva García Saénz de Urturi guanya el Planeta amb una novel·la medieval

Aquest any d’incerteses i pors, el premi Planeta ha volgut apostar a cop segur, potser per compensar l’allau de penúries coronavíriques, i s’ha llançat en picat sobre el treball d’Eva García Sáenz de Urturi, l’escriptora basca que amb la seva trilogia de la Ciutat Blanca, ha venut un milió d’exemplars. La novel·la guanyadora, ‘Aquitania’, col·loca Elionor d’Aquitània, reina consort de França i posteriorment d’Anglaterra, en el centre d’una intriga policíaca que vol ser una reivindicació de l’anomenada reina dels trobadors i mare de Ricard Cor de Lleó, per més senyals, i que l’autora ha escrit semblant a ‘El nom de la rosa’ d’Umberto Eco i amb els elements de crims, passions i traïcions de ‘Joc de trons’. La finalista és Sandra Barneda, que tot i ser un rostre televisiu, té experiència en la publicació ja que aquest seria el seu sisè treball editorial. La novel·la de Barneda és una història actual sobre una complicada relació pare-filla obligats a conviure en un poble de la serra de Gredos. 

Reduït el nombre de convidats a un centenar, tots separats per la distància de seguretat i obligats a entrar i sortir molt ordenadament, la gala del Planeta es va celebrar al Palau de la Música en un format totalment insòlit. Així, en lloc de fer l’anunci prop de la mitjanit, s’ha optat per un horari molt més europeu i l’han fet públic poc abans de les vuit del vespre. La nova gala va semblar una entrega d’Oscars o de Goya, un miniespectacle escènic que va incloure fins i tot música. Va ser en el record de Carlos Ruiz Zafón, mort aquest any, un dels autors comercialment més potents del grup que, paradoxalment, mai va guanyar el Planeta. Zafón, ja se sap, solia compondre bandes sonores de les seves novel·les en piano –fins i tot va arribar a actuar com a solista a l’auditori modernista– i en aquesta ocasió la pianista Marta Muñoz va interpretar l’atmosfèrica peça ‘L’ombra del vent’. Tampoc aquest any, com era previsible, hi ha hagut presència institucional de la Generalitat en l’acte, al qual sí que van assistir la vicepresidenta del Govern, Carmen Calvo, i l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. No hi va haver retret per part de José Crehueras, president del grup, que va pujar a l’escenari per apuntar, entre altres coses, que «més enllà dels càrrecs polítics hi ha les persones que s’interessen veritablement per la cultura» en al·lusió als presents i en clara referència als absents.   

L’alegria i els nervis de la guanyadora, no obstant, malgrat ser una veterana respecte als rituals del 'best-seller’, van tenir la mateixa intensitat que la dels seus col·legues en els anys de la vella normalitat. Sáenz de Urturi abandona en aquesta ocasió la seva tradicional geografia basca i actual amb què ha captat els seus lectors per traslladar-se a les corts medievals de França i Anglaterra en una barreja d’intriga històrica amb el ‘thriller’, un subgènere que sembla que cada cop s’imposa més en el mercat. 

Elionor va ser una dona poderosa, amb caràcter, molt segura de si mateixa que mai es va deixar dominar, i per això arrossega una llegenda negra immerescuda. Es va atrevir a demanar l’anul·lació del seu primer matrimoni amb qui acabaria sent el rei de França Lluís VII, portat a terme quan tots dos eren adolescents. Més tard es va casar amb el rei Enric II d’Anglaterra. També va mantenir una relació amb el seu oncle carnal, Ramon de Poitiers, a qui va visitar durant la segona croada, fet que li va atorgar fama de llibertina. El personatge li serveix a l’autora per desentranyar un crim del passat, el del pare de la reina, Guillem X, duc d’Aquitània, presumptament enverinat davant l’altar de la catedral de Santiago de Compostel·la, on havia peregrinat. 

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

La vida d’aquesta reina, que Sáenz de Urturi va descobrir a través de Berenguela de Navarra, que es va acabar casant amb Ricard Cor de Lleó, el fill preferit d’Elionor, donaria per a diverses novel·les, però l’autora només la segueix des dels 13 anys, quan jura venjar la mort del seu pare, fins als 23. «He volgut fer una fresca medieval amb format de ‘thriller’ àgil i veloç’. Tot i que sembli estrany que l’autora s’hagi passat ara al registre històric, en realitat no ho és tant. Les novel·les anteriors a la trilogia eren justament històriques i en les ficcions policíaques de Vitòria el pes del passat és bastant important.  

La novel·la de Barneda té com a protagonista la Gabriele, una dona que assisteix a les últimes hores de vida de la seva mare malalta i a qui li promet passar 49 dies amb el seu pare, amb qui té una mala relació i està distanciada des de fa anys. La narració segueix el difícil retrobament situat en un paisatge rural. «Aquesta és una novel·la que tracta de la vulnerabilitat de la que tant amaguem. Aquest any el coronavirus ens ha demostrat que en l’ordinari està l’extraordinari. I precisament aquesta obra parla d’això, de tornar a valorar les coses que crèiem massa senzilles».