03 des 2020

Anar al contingut

CRÒNICA

Mariola Membrives, de Lorca al cosmos

La cantant va desplegar el seu audaç disc d'homenatge a l'autor granadí i va dirigir mirades a Morente i a Camarón al festival Barcelona Poesia

Jordi Bianciotto

Mariola Membrives, de Lorca al cosmos

FERRAN SENDRA

Un disc destacat de l’any passat va ser ‘Lorca. Spanish songs’, en el qual Mariola Membrives retia homenatge al poeta granadí a través d’aquell cançoner antic que va recuperar i va adaptar el 1931, tocant-lo al piano en tàndem amb la veu d’Encarnación López Júlvez, ‘la Argentinita’. Repertori amb empremta popular portat a l’abstracció futurista, que aquest dimecres va captivar el públic que va omplir el Saló del Tinell, a la plaça del Rei, espai on, per amenaça de pluja (finalment no consumada), es va traslladar el recital, que s’havia d’haver celebrat al jardí de la Casa de la Misericòrdia.

Cita del festival Barcelona Poesia en què la paraula es va fondre amb el cant d’alts vols i amb les audàcies d’un trio musical heterodox. Si, a l’àlbum, les guitarres les manejava en exclusiva el docte Marc Ribot, en la posada en escena es va buscar una altra dinàmica i les sis cordes es van multiplicar per dos amb el concurs de Javier Pedreira i Dani Pérez, experts en l’art de la textura aèria i la vibració dissonant. S’hi va sumar el punt de fuga aportat pel trombó, a càrrec de Vicent Pérez, i diríem que un quart element, la reverberació pròpia de la volta gòtica del Saló del Tinell, a la qual tant el cant de Membrives i les seves notes llargues com l’electricitat estàtica de les guitarres es van adaptar amb habilitat i van treure un improvisat partit plàstic.

Arrels i avantguarda

Hi havia una litúrgia en l’ambient, però també unes arrels, i l’art vocal de la cantant va consistir a extreure l’essència popular d’aquelles cançons, sense pervertir l’herència, i portar-les a un altre estadi, més eteri i arriscat. La vam sentir celebrant aquesta «jota una miqueta picant, contra el clergat», coneguda com ‘Sones de Asturias’, sobre una inquietant maror instrumental, i descrivint fantasmals piruetes a la ‘Nana de Sevilla’. Poderós abordatge al popular ‘Anda jaleo’, en trànsit avantguardista cap a un altre Lorca, el de ‘Ciudad sin sueño’, amb el seu mantra apocalíptic importat del llibre ‘Poeta en Nova York’.

Membrives no es va limitar així a aquelles ‘Canciones populares españolas’, sinó que va incorporar cites a ‘Omega’, l’àlbum lorquià (i ‘cohenià’) d’Enrique Morente amb Lagartija Nick: encantat ‘Pequeño vals vienés’, respectant els seus contorns melòdics rumb a una fosa espectral. I d’aquí, a Camarón i la seva ‘Leyenda del tiempo’, inesperada i lluminosa, i a un ‘Zorongo gitano’ amb plus de rampell i de trànsit, portant Lorca una mica més enllà dels límits de la realitat.

Temes: Concerts Música