'Possessor' impacta en la competició de Sitges

Si queda una mica de justícia còsmica al món, el director Brandon Cronenberg rebrà aquest any algun premi per part del festival de Sitges, com ja va aconseguir al 2012 amb ‘Antiviral’. Llavors van ser, per ser precisos, premis: el Citizen Kane al millor director novell i el premi del Jurat Carnet Jove a la millor pel·lícula de la secció oficial.

Amb el seu segon llarg, ‘Possessor’, Cronenberg confirma el que ja s’intuïa llavors: que malgrat moure’s en territoris pròxims a l’obra del seu pare, David Cronenberg, compta amb una personalitat pròpia, fins i tot més cerebral; o que igual li costava menys pel·lícules que al seu progenitor arribar a la més indiscutible brillantor formal.

Els vuit anys d’espera han valgut la pena: ‘Possessor’ és un ‘tecnothriller’ visualment esplèndid i temàticament trencador que elucubra sense retòrica, sense sobreexplicacions, sobre la intrusió de la tecnologia en les nostres vides, els desitjos reprimits o la inesgotable qüestió de la identitat. Amb un personatge central fascinant: l’assassina a sou Tasya Vos (Andrea Riseborough), agent estrella d’una companyia que cola els seus sicaris en cossos aliens a través d’implants cerebrals.

Un treball així fa efecte en qualsevol. Vos gairebé no es coneix. Però accepta un nou encàrrec: assassinar el CEO d’una companyia de processament de dades, John Parse (Sean Bean), i de passada la seva filla Ava (Tuppence Middleton), a través del seu nòvio (Christopher Abbott); del seu cos, de la seva consciència. Gairebé més que un ‘thriller’ conspiranoic, ‘Possessor’ és un violent drama sobre psiques fragmentades, violades o compartides.

Notícies relacionades

La Unesco selecciona Barcelona com a capital mundial de l’arquitectura per al 2026

La Central obre la seva nova llibreria a Consell de Cent

Violent o hiperviolent: ‘Possessor’ s’ha vist en versió ‘uncut’ (sense talls), en principi l’única que existeix. Si hi ha una futura versió amb talls, no tindrà sentit, perquè en l’univers de Cronenberg tot el que xoca, ja siguin explosions ‘gore’ o ereccions, és essencial. 

La invasió domèstica del clímax es pateix més que les propostes per ‘The owners’, de Julius Berg, i ‘Becky’, de Jonathan Milott i Cary Murnion: aquestes dues pel·lícules estan més dissenyades per a la diversió innocent que la desorientació total. La segona resulta més efectiva, sobretot pel seu estil cinètic, però també per la grandesa de Lulu Wilson com a fera adolescent i Kevin James com a nèmesi neonazi.