'Host', el terror arriba a través de Zoom

Molts sabien que aquesta pel·lícula arribaria, però no tan aviat, ni que seria tan bona. ‘Host’ es va concebre, rodar i distribuir en 12 setmanes durant el confinament. Poc després d’estrenar-se a la plataforma Shudder, el 30 de juliol, es va convertir en un tema omnipresent a la xarxa i en la nena mimada dels crítics, especialitzats en terror o no.

De fet, la pel·lícula es presenta a Sitges (és estrena oficial a Espanya) en el marc de Seven Chances, la secció programada en col·laboració amb l’ACCEC (Associació de la Crítica i l’Escriptura Cinematogràfica). Serà al Prado, dimarts, dia 13, a les 19.30 h.

Sessió espiritista virtual

El seu director, el jove londinenc Rob Savage, no ha pogut viatjar per presentar-la, però va accedir a contestar les nostres preguntes a distància. Sobre els orígens del projecte, recorda: «Quan va començar el confinament, tothom parlava amb ironia de la possibilitat de rodar una pel·lícula sencera a Zoom. Ja em passava a Zoom tot el dia amb els amics, així que em vaig dir: ¿i per què no fem nosaltres aquesta pel·lícula?».

Savage va proposar la idea a Jed Shepherd, el seu soci productor i coguionista en alguns curts. Els va costar una mica trobar una cosa emocionant. «Però un dia –recorda– em vaig despertar amb un missatge del Jed que incloïa només quatre paraules: ‘sessió espiritista a Zoom’. Va ser així de simple».

La idea podia sonar absurda, però Savage sabia que tenia alguna cosa de veritat. Fa uns anys va freqüentar una església espiritista i va fer amics mèdiums per preparar un capítol de la sèrie ‘True horror’ sobre un cas de possessió al Londres dels 90. Aquests amics li havien dit que, durant el confinament, s’havien dedicat a fer lectures i sessions espiritistes a través de Zoom. Cap, per sort per ells, va acabar com la de ‘Host’.  

A la pel·lícula, que dura menys d’una hora, però deixa una forta empremta, la jove Haley (Haley Bishop) contracta una mèdium per fer una cosa diferent en la reunió setmanal a través de Zoom amb els seus amics. Durant la sessió espiritista, una de les amigues, Jemma (Jemma Moore), assegura haver entrat en contacte amb un amic que es va suïcidar, Jack, per després admetre que era broma. Després passen coses que no ho són.

Trucs de màgia artesanals

És fàcil pensar en certes imatges de ‘Host’ com a producte d’una intensa postproducció pel que fa a efectes digitals. Però res a veure amb això. «Al rodar a distància, cada un a casa seva, hi havia un gran avantatge: qualsevol amb connexió a internet hi podia participar. Ningú estava treballant, així que vam poder sumar molts grans col·laboradors. De sobte teníem un creador d’artefactes per a efectes especials pràctics o un expert a tirar gent del sostre».

Aquest últim és el coordinador d’escenes de risc Nathaniel Marten, que per poc no sobreviu. «La primera d’aquestes escenes que vam filmar, en què algú cau del sostre i s’estampa contra terra, va ser dura de fer. Nathaniel estava penjat d’una corda i havia de mantenir-se en planxa durant tres minuts. Després, s’havia de deixar anar i baixar en caiguda lliure fins que, en l’últim moment, un mecanisme esmorteiria l’aterratge. A l’última presa, la que utilitzem a la pel·lícula, el mecanisme no va fer efecte. Va caure com un sac de patates. Però va viure i ens va deixar una presa increïble».

¡Tan lluny, tan lluny!

Notícies relacionades

La Unesco selecciona Barcelona com a capital mundial de l’arquitectura per al 2026

La Central obre la seva nova llibreria a Consell de Cent

Entre altres coses, ‘Host’ és una notable addició a l’últimament injuriat subgènere del ‘found footage’, o fals metratge trobat, popularitzat a finals dels noranta per ‘El projecte de la bruixa de Blair’. Savage reconeix la influència de la franquícia ‘Paranormal activity’ («i en particular la tercera entrega») o la citada al principi ‘Liquidat’ (ara sembla que està de moda criticar-la, però està executada amb brillantor»).

Com aquesta última, la pel·lícula de Savage té alguna cosa de comèdia fosca sobre la falsedat de la proximitat digital: «Volíem jugar amb aquesta famosa idea que les videoconferències t’acosten a la gent, quan, en realitat, cada dos per tres t’arriben recordatoris que no, no estàs amb ningú. Estàs molt separat. I estàs molt aïllat. Quan els personatges comencen a veure que els seus amics tenen problemes, s’han de conformar a ser passatgers en el mateix viatge i haver d’observar des de la distància».