François Ozon «Vaig créixer sentint-me culpable pels meus impulsos sexuals»

Vostè ha dit que, després de llegir el llibre d’Aidan Chambers el 1985, immediatament va voler fer-ne una pel·lícula. En la mesura que representa una fantasia feta realitat, ¿sent que ‘Verano del 85’ ocupa un lloc especial en la seva obra?

És cert que quan vaig llegir el llibre per primera vegada em va causar un impacte molt profund. En aquella època només rodava curts en Super 8 i la possibilitat de convertir-me en cineasta era molt remota. El curiós és que, quan vaig rellegir la novel·la no fa gaire, em vaig adonar que d’alguna manera ha influït en totes les meves pel·lícules. Llavors vaig comprendre que era el moment adequat per adaptar-lo. Gràcies a l’experiència i la maduresa que tinc ara, he pogut explicar la història amb una tendresa que no tenia fa 35 anys.

A l’estiu de 1985 vostè tenia 17 anys, un més que el protagonista de la pel·lícula. ¿Fins a quin punt s’identifica amb ell?

En certa mesura, totes les meves pel·lícules són una mica autobiogràfiques. En aquesta es relaten situacions que probablement jo mateix vaig viure i emocions que vaig sentir. Les sortides nocturnes amb els amics, el descobriment carnal, l’esperança que arribar a la majoria d’edat suposaria una explosió de llibertat... Tots els adolescents passen pel mateix.

En el seu cine, d’altra banda, l’adolescència és un període vinculat a ombres i traumes...

Es tracta d’una etapa vital composta de moments de gran felicitat però també de molt sofriment. És l’època en què descobrim la realitat exterior i perdem la protecció davant la crueltat del món que els nostres pares ens van proporcionar en la infància. I en l’amor és una època miraculosa però alhora completament decebedora.

‘Verano del 85’ explica una història d’amor entre dos nois, però al llarg de la pel·lícula l’assumpte de l’homosexualitat ni tan sols s’esmenta. ¿Per què?

Precisament aquest és el motiu pel qual dic que m’hauria agradat veure aquesta pel·lícula fa tres dècades; la novel·la de Chambers en cap moment tracta l’homosexualitat com un problema i això la converteix en una novel·la molt moderna per a la seva època. Quan jo era adolescent, el cine solia retratar l’homosexualitat com una cosa molt negativa i dolorosa. Vaig créixer sentint-me culpable pels meus impulsos sexuals.

¿Explica això que, en tantes de les seves pel·lícules, l’amor estigui lligat a la mort?

És difícil contestar a aquesta pregunta sense fer psicologia barata. En tot cas, jo vaig experimentar el descobriment de la meva sexualitat just quan va sorgir la sida. Per tant, com a tots els homosexuals de la meva generació, aquesta amenaça se’m va quedar gravada: si feies l’amor, podies morir. 

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Ja fa un temps que els anys 80 s’han convertit en un context històric recurrent per a cineastes i ‘showrunners’. ¿A què atribueix la fascinació que genera aquella dècada?

He de dir que jo no sento cap nostàlgia per aquella època, no m’agradava la música i l’estilisme era terrible i, com dic, és llavors quan va aparèixer la sida. Tinc la sensació, en tot cas, que tendim a idealitzar els temps passats. Quan jo era jove al·lucinàvem amb els anys 60 i 70 i qui sap si d’aquí a 20 o 30 anys tindrem una visió romàntica del temps actual, que estem vivint confinats i envoltats d’incertesa. Tot és possible.