Bantastic Fand, esplendor sota radar

Cançons elaborades a casa amb amor i disposició a la carretera i la manta, confiant en aquest boca-orella reservat per a les propostes musicals que s’aparten del carril central. «¿Com feien abans les coses els grups?», es pregunta Nacho Para, que aquest cap de setmana ha pujat a la furgoneta, amb els seus col·legues de Bantastic Fand, disposat a endrapar els quilòmetres i quilòmetres que separen Cartagena, seu de la banda, del castell de Portillo (Valladolid), on actuava aquest dissabte, i d’allà al Festival de Blues de Cerdanyola, que els acull aquest diumenge.

Amb els seus tres àlbums a sobre, Bantastic Fand ha anat acumulant forces per la via subterrània, llaurant-se el prestigi en un circuit, el de les músiques d’arrel americana, que opera extramurs de l’atenció mediàtica. Sempre hi ha gent «que està sota del radar» i que «munta concerts i festivals, de vegades convencent el seu ajuntament», apunta Nacho Para. ¿I com treballaven abans els grups? «Tocaven pels llocs, feien una mica de soroll, sorgien seguidors, després venia una discogràfica...», es respon a si mateix. Això ha anat canviant, però ells senten haver arribat a un reconeixement «fent les coses de manera analògica».

Més enllà de l’‘Americana’

El seu últim àlbum, ‘Somebody’s world’, no és a les grans plataformes, però sí que es pot escoltar (i comprar) en el seu Bandcamp. Disc en el qual refinen el diàleg amb les seves fonts sonores i transcendeixen etiquetes com ‘Americana’. «És més obert», resumeix Nacho Para. «Intentem una combinació de ‘roots’ amb el pop i la influència dels Beatles o The Byrds, i crec que el que ens surt ja és nostre». Amb teixits més acústics, harmonies vocals assolellades a l’estil de la californiana i mitjans temps amb àngel: ‘Smiling’, que interpreta Paloma del Cerro. L’aleteig swing de ‘You’, una cançó amb història, que Para va compondre quan vivia a Barcelona i encapçalava The Rivertones, banda que va arribar a actuar en el Doctor Music Festival de 1998.

Nacho Para, d’Almeria, era llavors periodista, cap de la secció d’Espectacles d’aquest diari. Es va allunyar de la redacció i va buscar l’última frontera amb els seus reportatges sobre els campaments de refugiats sahrauís, mentre donava forma a la seva «bombolla», diu, la seva casa a l’horta de Cartagena. Tot això flota en el tema ‘Somebody’s world’, que fa lliscar frases potser visionàries, com «tot anirà a pitjor abans que comenci a anar bé». És la cançó far d’un àlbum que mira de reüll l’‘era Trump’, però «sense somiar amb el paisatge americà, sinó contant allò que ens passa aquí».

Banda sense urgències

Notícies relacionades

La Tourette, un ens «malèvol»

Rosalía i l’afany de control

La manera d’operar de Bantastic Fand «és una opció vital», medita, on «no importa tant on arribem, sinó que el camí sigui bonic», perquè ells són una colla de «quarantins i cinquantins sense urgències per donar el ‘pelotazo’». I això, intueix, «la gent ho nota». Aquest és un sextet que tanca files entorn d’una idea pura de l’art musical, ara amb fins a cinc compositors, i obrint-se a les visites de cortesia. «Si som a l’estudi i aquell dia apareix un músic com Antonio Fidel, pot acabar gravant el baix en un tema», revela Para en al·lusió al cameo de l’ex-El Último de la Fila en la galopant ‘I can’t tell you what to do’.

La seva música corre cada vegada més lliure i distanciada dels mites de joventut, però sabem que Nacho Para és un notable ‘dylanàleg’. ¿Aprova el consens admiratiu davant el seu recent ‘Rough and rowdy days’? «És com el meu avi i ha fet un disc bastant atrevit, ¡com no m’ha d’agradar!».