'Falling': llaços que fereixen

Mentre observa un home homosexual casat que mira de cuidar el seu volcànic pare, sumit en la demència i en el que semblen ser els seus últims dies de vida, la primera pel·lícula com a director de Viggo Mortensen s’interessa pel cost emocional d’estimar algú que no correspon aquest amor; així ho deixa clar en el seu primer tram de metratge, i a partir de llavors adopta una narració repetitiva que no revela capes addicionals de significat.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Malgrat estar trufada de moments de lleugeresa i fins i tot de tocs d’humor, Falling essencialment funciona com una sèrie d’interminables peroracions racistes, misògines i homòfobes escopides cap a totes les direccions per un avi menyspreable, i, tot i que la ferotge interpretació de Lance Henriksen en la pell d’aquest personatge resulta brillant, això no impedeix que contemplar la pel·lícula sigui una experiència extenuant i desagradable. Mentrestant, la paciència i la calma infinites que manté el fill (Mortensen) resulten igualment frustrants, en bona mesura perquè els freqüents flashbacks no ajuden a justificar la seva infrangible compassió.

Com a conseqüència, ‘Falling’ no arriba a explorar cap dels temes que la seva premissa planteja (els estralls que causa la masculinitat, el deteriorament humà provocat pel temps, la distància insalvable entre generacions) i. per tant, tot i que sens dubte és una pel·lícula que significa molt per al seu creador, no aconsegueix donar-nos bones raons per passar pel mal tràngol que asseure-s’hi al davant comporta.