'Falling': llaços que fereixen

Mentre observa un home homosexual casat que mira de cuidar el seu volcànic pare, sumit en la demència i en el que semblen ser els seus últims dies de vida, la primera pel·lícula com a director de Viggo Mortensen s’interessa pel cost emocional d’estimar algú que no correspon aquest amor; així ho deixa clar en el seu primer tram de metratge, i a partir de llavors adopta una narració repetitiva que no revela capes addicionals de significat.

Notícies relacionades

Mor Hermeto Pascoal, «el bruixot» de la música brasilera

Jordi Clos: mig segle divulgant els secrets de l’antic Egipte

Malgrat estar trufada de moments de lleugeresa i fins i tot de tocs d’humor, Falling essencialment funciona com una sèrie d’interminables peroracions racistes, misògines i homòfobes escopides cap a totes les direccions per un avi menyspreable, i, tot i que la ferotge interpretació de Lance Henriksen en la pell d’aquest personatge resulta brillant, això no impedeix que contemplar la pel·lícula sigui una experiència extenuant i desagradable. Mentrestant, la paciència i la calma infinites que manté el fill (Mortensen) resulten igualment frustrants, en bona mesura perquè els freqüents flashbacks no ajuden a justificar la seva infrangible compassió.

Com a conseqüència, ‘Falling’ no arriba a explorar cap dels temes que la seva premissa planteja (els estralls que causa la masculinitat, el deteriorament humà provocat pel temps, la distància insalvable entre generacions) i. per tant, tot i que sens dubte és una pel·lícula que significa molt per al seu creador, no aconsegueix donar-nos bones raons per passar pel mal tràngol que asseure-s’hi al davant comporta.