25 d’oct 2020

Anar al contingut

Entrevista

Antonio López: «No entenc l'ésser humà, però m'agrada com és. La vida m'agrada»

«Pintar és instintiu, com el ball i la paraula. Coses que l'home necessita fer»

Voro Contreras

Antonio López: «No entenc l'ésser humà, però m'agrada com és. La vida m'agrada»

És una de les figures més respectades i populars de l’art contemporani a Espanya, però aclapara per la serenitat i senzillesa del seu tracte i el seu discurs. «No he pintat ningú que no m’agradés».

Se’l veu content amb aquesta exposició, fins i tot emocionat.

L’art sense emoció no és res. Si no trobo emoció, agafo els meus quadros i els cremo. El que passa és que no és un producte que digui «mira, vaig a ficar-hi emoció». L’emoció no es pot mesurar.

¿Què ha fet la pintura per vostè?

M’ha ajudat molt. Jo era un nen de Tomelloso totalment ignorant. Quan vaig anar a Madrid, a la facultat vaig trobar tot el que m’ha ensenyat la vida. Tenia molt instint per acostar-me a la gent que podia millorar-me.

Com la Mari, la seva dona.

Per exemple. Vaig tenir amistat amb persones que en sabien molt.

Si no trobo emoció, agafo els meus quadros i els cremo.

Durant uns mesos les ciutats han sigut com les dels seus quadros: Immenses i buides.

No relaciono tot això amb una cosa circumstancial. Ara t’assabentes de tot, però quan a Grècia al segle V es feia el Partenó, ves a saber el que passava a Ibèria. La vida de l’home ha sigut molt accidental, unes vegades per culpa seva i una altra perquè s’ha acostat a una cosa perillosa. Hem sobreviscut a tantes coses perquè hi ha homes molt intel·ligents. I hi ha una altra gent que és molt matussera i ens fica en embolics.

Els seus personatges tenen la mirada serena, aquesta que no se sol veure per la televisió o les xarxes socials.

Jo el tema de les xarxes socials no el conec. I de la tele ja tampoc. Ficar la imatge a casa, en color, parlant, em sembla molt invasiu. Madrid és tan aclaparador que si no mires d’aïllar-te una mica acabes esgotat.

S’aïlla a Tomelloso però cada nit torna a Madrid. ¿Per què?

Perquè és el meu lloc. Però també estic molt enamorat de Tomelloso. I sento molt interès per continuar pintant allà, però cada vegada em resulta més difícil. Jo no sé conduir, la Mari ja no hi és i ja veurem com ho puc fer.

Després d’haver-lo dibuixat i esculpit amb tant detall, ¿entén l’ésser humà?

No, però m’agrada com és, tot i que uns més que d’altres. La vida m’agrada.

¿Alguna vegada ha pintat algú que no li agradava?

Crec que no, he pogut escollir. Des dels impressionistes, els artistes treballem lliures. Zurbarán i Miguel Ángel no van tenir aquesta llibertat.

¿La pintura és un bon lloc on aferrar-se?

Sí, la pintura és una cosa inevitable. Pintar és instintiu, com el ball, com la paraula escrita o parlada. Coses que l’home necessita fer-les per a unes persones que necessiten comunicar-se.

Atrapar el misteri

Antonio López parla d’emoció i transmet emoció: «Els artistes pintem de moltes maneres, però en el que pintem sempre hi ha d’haver emoció. Si jo veig que allò no acull una cosa emocional, aquesta obra és inútil. En l’art hi ha d’haver una cosa impossible d’explicar. L’artista poderós i que aguanti en el temps és el que aconsegueix atrapar, com en una xarxa, aquest misteri». Mentre reflexiona, el pintor nascut a Tomelloso fa 84 anys està envoltat de les pintures i escultures que la Fundació Bancaja ha reunit en la que és una de les exposicions més importants que s’han celebrat a València en els últims anys.