'La guerra dels pobres': David vencerà Goliat

Vet aquí un altre assalt gimnàstic a la història de Vuillard. En aquest es remunta fins a la Bohèmia del segle XVI, a la guerra dels camperols instigada pel predicador Thomas Müntzer. Aquella sublevació dels desheretats contra els poderosos (els terratinents i l’Església) tenia totes les de perdre, com gairebé totes les rebel·lions nascudes contra la indigència i l’ultratge. I, com totes, va acabar malament: quatre mil morts i Müntzer decapitat.

L’episodi remot que rescata Vuillard remet a conflictes més pròxims que reflecteixen i repliquen el moviment popular de descontentament davant la desigualtat perpetuada secularment: des del 15M fins a les Armilles Grogues a França. Ell sap que la història la fabriquen els vencedors i es resisteix a acceptar el relat transmès amb el seu interessat repartiment d’infàmies: «No m’ho crec gens», proclama. No per això pretén formatar la història. El seu negociat és un altre: la narració literària de vides en les quals centellegen les glòries i misèries de la condició humana arrencades del riu tèrbol del passat. Amb aparent jactància, Vuillard afirma que les històries verídiques, les que més agraden a la gent, «ningú sap explicar-les». Es pot suposar que ell aspira a corregir aquesta inhabilitat i, sense discutir-li la raó, el cert és que ha sigut capaç de desenvolupar una sintaxi narrativa de tall cinematogràfic feta de fortes el·lipsis, síntesis fulgurants, primers plans i accelerats capítols rotundament efectiva. Vet aquí una nova prova: en un grapat de pàgines condensa la desoladora impotència dels pobres per canviar l’estructura del món, però també el seu immortal anhel d’aconseguir-ho. Vuillard es proposa com a cronista èpic d’una improbable victòria: «Jo l’explicaré».