22 set 2020

Anar al contingut

ENTREVISTA

Lluís Miñarro: «Sempre m'ha interessat ser radical, per necessitat, no per postura»

El productor rep el premi Pepón Coromina 2020, atorgat per l'Acadèmia del Cinema Català, per la seva valuosa aportació al cine d'autor i independent

Quim Casas

Lluís Miñarro: «Sempre m'ha interessat ser radical, per necessitat, no per postura»

En un acte celebrat aquest dimarts al Club Pati Vela de Barcelona, el productor i director Lluís Miñarro va rebre el premi Pepón Coromina a tota la seva trajectòria atorgat per l’Acadèmia del Cinema Català. Nom clau per entendre el cine d’autor, independent i més arriscat que s’ha fet durant les dues últimes dècades en aquest país, Miñarro ha produït també pel·lícules de cineastes internacionals i en el seu historial té, a banda d’altres guardons importants, la Palma d’Or del festival de Cannes pel film ‘L’oncle Boonmee recorda les seves vides anteriors’.

Felicitats pel premi. ¿Què significa rebre aquest guardó tenint en compte que Pepón Coromina va ser un dels primers productors catalans a obrir noves vies amb directors com Bigas Luna, Gonzalo Herralde o, fins i tot, Pedro Almodóvar?
Em sento molt identificat. Aquest premi em fa especial il·lusió per ser d’aquí i atorgat per un jurat molt pròxim al cine d’autor. Associar-me al nom del Pepón em satisfà molt, perquè ell va obrir nous camins. Era un utòpic, com jo, ara que està de moda la distòpia. Aquest ha sigut el meu tarannà, sempre m’ha interessat ser el més radical possible, però per obligació i necessitat, no per postura.

Per vostè és molt important la idea d’un cine transfronterer.
Això em ve de la cinefília. Abans de produir havia format cineclubs i escrit crítica. La cinefília no té fronteres, tot el que sigui interessant, vingui d’on vingui, és benvingut. Quan he pogut col·laborar amb cineastes que m’agraden, no he dubtat a fer-ho. En els meus inicis cinèfils em van animar molt dues persones, Miquel Porter Moix, amb les projeccions que organitzava, i Ricardo Muñoz Suay, que va produir Francesco Rosi i Luis Buñuel. Ell em va impregnar de la seva voluntat de deixar-me la pell en les coses que valien la pena. També Manoel de Oliveira, que em va ensenyar que la creativitat no té edat i em va donar seguretat per fer el pas a la direcció.

Quan dirigeix, ¿continua pensant com a productor? I quan produeix, ¿actua com un director?
Com a productor respecto totalment qui he escollit. Tenim totes les reunions necessàries abans, però quan comença el rodatge el deixo fer completament. És més fàcil quan m’encarrego de les dues coses, així, quan dirigeixo, puc evitar despeses supèrflues. Però de vegades és un maldecap, perquè quan s’acaba la jornada de rodatge encara has de solucionar altres coses com a productor.

Ha produït pel·lícules d’Albert Serra, Marc Recha, José Luis Guerin, Sergio Caballero, Javier Rebollo, Andrés Duque... La sensació és que, sense vostè, bona part del cine més personal i arriscat fet aquí seria molt difícil de fer.
Aquesta és una sensació en retrospectiva, una cosa que veiem pel retrovisor. Ho he fet perquè hi havia talents que calia recolzar, com Serra. Em sentiria malament produint un altre tipus de propostes. Alguns dels que has citat ja eren coneguts i tenien un perfil clar. En el cas de Serra és diferent. Vaig veure l’escena del bany al riu d’‘Honor de cavalleria’ i vaig pensar immediatament que allò era una cosa diferent. Llavors vaig ajudar a acabar la pel·lícula. Amb Sergio Caballero, quan em va explicar la idea de ‘Finisterrae’, que no era ni un argument, només la imatge de dos fantasmes fent el Camí de Santiago, això només ja em va servir per confiar-hi. És molt important que tinguis referències semblants a les dels directors amb qui treballes.

Un dels membres del jurat que li ha atorgat el premi és Isaki Lacuesta, un director que defineix molt bé el cine pel qual vostè aposta, però amb qui encara no ha treballat.
Vam estar a punt de fer una pel·lícula junts, però jo estava amb un altre projecte que no podia posposar. Ho vam ajornar al final la va fer amb una altra gent, ‘La propera pell’. Isaki, Guerin, Recha, tots van coincidir més o menys en un moment en què, des de les institucions, ningú va tenir la necessitat de recolzar un grup tan personal de cineastes. Tots han hagut de moure’s per compte propi.

«El cine d’autor, independent, és el que més recolzament necessita, però no es fa. És molt complicat»

Productors com vostè no han rebut precisament en els últims temps el recolzament necessari de les institucions públiques, és un cine desprotegit.
És el cine que més recolzament necessita, però no es fa. És molt complicat, a Catalunya hi ha hagut cinc consellers de Cultura diferents en els últims anys. A Espanya, el govern del Partit Popular ja va intentar treure’ns del mapa a diversos productors catalans. Des de fa 10 anys TVE no em compra cap pel·lícula, tot i que hagi guanyat la Palma d’Or. Per això el meu últim film com a director, ‘Love me not’, és una coproducció amb Mèxic, era l’única manera de fer-ho.

La seva primera direcció, ‘Family strip’, era un documental sobre els seus pares. A poc a poc ha anat inclinant-se cap al terreny de la ficció.
En el cas de ‘Stella cadente’, era un repte molt personal. La meva àvia em va regalar una moneda de plata d’Amadeu de Saboia, un personatge que el cine no ha tractat. L’hi vaig proposar a Bigas Luna fa anys, però ell acabava de dirigir ‘Volavérunt’ i no volia tornar a fer un film d’època. Per mi era un repte, un gran repartiment, reconstrucció d’època, maquillatge. Però en la ficció continuo parlant indirectament de mi mateix: la frustració d’un monarca com Amadeu, que les institucions volen apartar.

Ha treballat amb Manoel de Oliveira, Lisandro Alonso, Naomi Kawase i Apichatpong Weerasethakul. ¿Com ha sigut l’experiència?
M’he entès amb tots, de les 40 pel·lícules que he produït, només he tingut conflictes en dues. Apichatpong és una persona excel·lent, algú que sempre et dona les gràcies quan hi col·labores. El vaig conèixer a Cannes, va ser molt cordial. A mi també m’interessen les filosofies orientals. Va ser ell qui em va proposar col·laborar amb els seus productors habituals a ‘L’oncle Boonmee recorda les seves vides anteriors’, que va guanyar una Palma d’Or bastant inesperada i irrepetible. Dels directors estrangers, ell i Oliveira són amb qui millor m’he entès.

¿No ha pensat produir cap sèrie de televisió?
La veritat és que no. És una qüestió d’ADN. No sabria com enfrontar-me a la burocràcia amb aquests estaments. És un terreny amb què no sintonitzo. Mentre pugui em mantindré en el meu circuit. M’agradaria per exemple treballar amb Jia Zhang-ke. Ara estem acabant el film ‘Destello bravío’, una mirada actualitzada de l’Espanya profunda tipus ‘La caza’. La dirigeix Ainhoa Rodriguez, una directora amb molt talent que ningú coneix encara.

Temes: Cine