22 set 2020

Anar al contingut

FESTIVAL DE TORONTO

El commovedor cas de Billy Tipton, un home fet a si mateix

El documental 'No ordinary man' aborda la figura del músic de jazz, un transsexual secret que després de morir va ser acusat d'haver planejat una gran mentida

Nando Salvà

El commovedor cas de Billy Tipton, un home fet a si mateix

Billy Tipton va consagrar la seva vida a disfrutar de la seva passió i a protegir el seu secret. La seva passió va ser la música, i des dels anys 30 fins a la dècada dels 70 s’hi va entregar com a pianista de jazz, saxofonista i director d’orquestra. El seu secret no va ser descobert fins després de la seva mort el 1989: a Tipton se li va assignar el sexe femení al néixer. Quan va veure la llum, la seva història va ser immediatament deformada. La premsa i les televisions el van presentar com una dona que havia viscut disfressada d’home per fer carrera en la indústria musical, van tractar a les cinc esposes que va encadenar –cap dels matrimonis va ser legal– i als seus tres fills adoptius com a víctimes d’una gran mentida i en tot moment es van referir al difunt utilitzant el pronom ‘ella’.

Per als responsables del documental ‘No Ordinary Man’, acabat d’estrenar a la 45a edició del Festival de Toronto, majorment virtual, la pel·lícula és una reivindicació de la identitat de gènere de Tipton. «La seva figura i la insultant manera de descriure-la per part dels mitjans al llarg de les dècades demostra la falta de respecte que han patit les persones ‘trans’ i de gènere no binari», opina l’artista transgènere Chase Joynt. «Tot seria més senzill si creguéssim el que els altres ens diuen sobre si mateixos», afegeix la codirectora del film, Aisling Chin-Yee. «Tipton era exactament el que afirmava ser: un músic, un pare, un marit. Un home».

Quan Tipton va començar la seva etapa musical, el seu aspecte exterior encara era el d’una dona, però no va tardar a abandonar el seu nom de pila original, Dorothy, i a embolicar-se el pit de tela atapeïda per dissimular els pits. Durant els 40 i els 50, va gaudir de cert èxit com a músic d’estudi i fent concerts pels Estats Units, i el 1957 va arribar a gravar dos discos d’estàndards de jazz al capdavant de la seva pròpia formació, The Billy Tipton Trio. No va aixecar sospites entre els seus companys de professió, que sovint el sentien comptar el tipus d’acudits que avui considerem homòfobs. Tampoc entre la majoria de les seves successives parelles perquè, indica Chin-Yee «al cap i a la fi, en aquells temps el sexe es practicava amb la llum apagada». A la seva manera, opina Joynt, «va trobar la millor manera de ser honest amb si mateix que l’època li permetia».

‘No Ordinary Man’ inclou fotografies i fragments sonors de la veu de Tipton i de la seva música, i bustos parlants experts que repassen la seva biografia; i un dels seus fills, Billy Jr., comparteix per a la càmera històries que deixen clares les inesborrables seqüeles que va deixar en ell l’abús mediàtic cap al seu pare. En conjunt, això sí, la pel·lícula adopta un enfocament molt menys convencional del que aquesta descripció suggereix. «Lluny de suposar una limitació, la impossibilitat de trobar materials audiovisuals d’arxiu ens va resultar alliberadora», recorda Chin-Yee. «Ens va donar l’oportunitat de fugir de les convencions del ‘biopic’ documental». Com a resultat, bona part del metratge es compon de falses audicions en les quals els directors conviden diferents actors ‘trans’ que interpretin escenes imaginades de la vida de Tipton. «L’objectiu és reflexionar sobre els ecos que el llegat de figures històriques transgènere té en l’actualitat», explica Joynt. «Però sobretot es tracta de repensar aquestes figures coneixent el que actualment coneixem sobre el gènere i la identitat sexual, i d’obrir els ulls sobre el mal que certes narratives i cert vocabulari han causat i continuen causant a grups culturalment infrarepresentats com els homes trans».