FESTIVAL DE CINE DE VENÈCIA

Quan un quixot va robar un goya

Quan un quixot va robar un goya

YARA NARDI

2
Es llegeix en minuts
Nando Salvà

L’estiu del 1961, un home es va colar a la National Gallery de Londres a través de la finestra d’un dels lavabos per a homes i va sostreure del museu el ‘Retrat del Duc de Wellington’, de Francisco de Goya. Poc temps després, un taxista de 60 anys anomenat Kempton Bunton es va confessar l’autor del robatori i va tornar la pintura, i va revelar que el seu únic objectiu al cometre’l havia sigut demanar-ne un rescat i posteriorment destinar-lo a la caritat. ‘The Duke’, la pel·lícula sobre aquell succés presentada avui en la Mostra de Venècia fora de concurs, considera que Bunton no era un lladre sinó un quixot, i probablement tingui raó. El problema és que el director britànic Roger Michell es mostra tan entossudit a impedir que l’espectador tingui dubtes sobre això que menysté tots els dilemes morals –¿és un criminal algú que comet un crim pel bé comú? ¿És assenyat que un govern gasti fortunes en art quan els seus ciutadans pateixen penúries econòmiques?– que la història de Bunton planteja.

Mentrestant, a més, ‘The Duke’ en cap moment fa la sensació de saber exactament què vol ser. D’una banda, traspua l’aire lleuger i jovial propi de les comèdies, però alhora Michell –el seu èxit més gran continua sent la ‘romcom’ ‘Notting Hill’ (1999)– introdueix a la trama crisis matrimonials i filles mortes, i com a resultat la pel·lícula no és capaç de mostrar ni sentit de l’humor ni fondària dramàtica. Així mateix, al llarg del seu metratge, el relat pateix espasmes periòdics d’estilització visual –especialment, pantalles partides i muntatges musicals–, a través dels quals sembla mirar d’inscriure’s en certa tradició del cine d’atracaments a què pertanyen títols com ‘El cop’ (1973) i ‘Ocean’s eleven’ (2001), però ni es pren la molèstia de convertir l’escena del robatori del goya en un moment cinematogràfic mínimament memorable.

Notícies relacionades

I finalment, si d’una banda The Duke utilitza el cas de Bunton com a vehicle a bord del qual oferir un al·legat en contra dels governs, i en realitat de qualsevol forma d’autoritat, de l’altra exhibeix una forma curiosament autoritària de progressisme social. És una pel·lícula tan convençuda d’estar en possessió de la veritat que acaba resultant reaccionària. 

Cuarón i el ‘cante jondo’ indi

El primer dels títols aspirants al Lleó d’Or presentats avui, ‘The Disciple’, contempla les decepcions experimentades per un jove que intenta triomfar en el cant tradicional indi, i l’arrogant recerca de la puresa musical del qual es veu sabotejada per la seva falta de talent; i en el procés la pel·lícula –que compta amb Alfonso Cuarón com a productor executiu– convida a una interessant reflexió sobre el valor de l’ortodòxia artística en la cultura popular que, això sí, queda aixafada sota una successió d’actuacions musicals plomisses i impenetrables per a tot espectador no iniciat. En tot cas, és una obra mestra si es compara amb l’altra ficció a concurs, ‘Padrenostro’, tediós relat de pèrdua de la innocència infantil que intenta adquirir envergadura a través d’al·lusions al terrorisme d’esquerres dels 70 i d’una insuportable successió de plans alentits banyats per la llum del sol.