Quan un quixot va robar un goya

L’estiu del 1961, un home es va colar a la National Gallery de Londres a través de la finestra d’un dels lavabos per a homes i va sostreure del museu el ‘Retrat del Duc de Wellington’, de Francisco de Goya. Poc temps després, un taxista de 60 anys anomenat Kempton Bunton es va confessar l’autor del robatori i va tornar la pintura, i va revelar que el seu únic objectiu al cometre’l havia sigut demanar-ne un rescat i posteriorment destinar-lo a la caritat. ‘The Duke’, la pel·lícula sobre aquell succés presentada avui en la Mostra de Venècia fora de concurs, considera que Bunton no era un lladre sinó un quixot, i probablement tingui raó. El problema és que el director britànic Roger Michell es mostra tan entossudit a impedir que l’espectador tingui dubtes sobre això que menysté tots els dilemes morals –¿és un criminal algú que comet un crim pel bé comú? ¿És assenyat que un govern gasti fortunes en art quan els seus ciutadans pateixen penúries econòmiques?– que la història de Bunton planteja.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Mentrestant, a més, ‘The Duke’ en cap moment fa la sensació de saber exactament què vol ser. D’una banda, traspua l’aire lleuger i jovial propi de les comèdies, però alhora Michell –el seu èxit més gran continua sent la ‘romcom’ ‘Notting Hill’ (1999)– introdueix a la trama crisis matrimonials i filles mortes, i com a resultat la pel·lícula no és capaç de mostrar ni sentit de l’humor ni fondària dramàtica. Així mateix, al llarg del seu metratge, el relat pateix espasmes periòdics d’estilització visual –especialment, pantalles partides i muntatges musicals–, a través dels quals sembla mirar d’inscriure’s en certa tradició del cine d’atracaments a què pertanyen títols com ‘El cop’ (1973) i ‘Ocean’s eleven’ (2001), però ni es pren la molèstia de convertir l’escena del robatori del goya en un moment cinematogràfic mínimament memorable.

I finalment, si d’una banda The Duke utilitza el cas de Bunton com a vehicle a bord del qual oferir un al·legat en contra dels governs, i en realitat de qualsevol forma d’autoritat, de l’altra exhibeix una forma curiosament autoritària de progressisme social. És una pel·lícula tan convençuda d’estar en possessió de la veritat que acaba resultant reaccionària.