Diego el Cigala: «Chavela Vargas em va dir: «¡Canta a Mèxic, cabró!»»

¿La pandèmia el va agafar a Madrid?

Primer a Punta Cana, on visc, i ara m’ha agafat aquí. Estic de concerts, i veurem què passa. Veig la tele i m’horroritzo. La gent no té consciència. No respecta. Botellons de cent persones en una platja...

I teories de la conspiració.

¿Tu què creus?

¡Prudència!

Però, ja ho veurem, això està pensat per destruir la humanitat. Perquè, ja que no es pot utilitzar material armamentístic, que tants milions costa deixar anar una bala, o un míssil, el millor ara és una guerra biològica. Silenciosa, on la gent va morint com escarabats. Això és el que està passant al món.

¿Instigat per alguna potència malèfica?

Totalment. Jo puc creure en la Xina, Corea, els Estats Units... Perquè és la gent que té el poder, i són els que poden. Tan sols per defensar la seva potència mundial, poden fer un bon merder. Però, vaja, m’és igual qui ho faci. El cas és que vull que s’acabi aquest puto virus. Estic fart de Donald Trump, i del de Corea... Bé, ¿parlem de música?

És clar, ¿com està vivint els concerts d’aquest estiu?

Doncs, home, aquí a l’Ifema, de Madrid, no vegis quin sarau. I a Sigüenza, i a Gijón... Omplo a tot arreu, cosa que em dona una hemorràgia de plaer. Poder tenir aquest públic després de cinc mesos sense cantar...

Les mascaretes i les distàncies, ¿tallen el rotllo?

¿Et dic la veritat? ¿Però, de debò? M’és igual. Que el públic vingui amb mascaretes, perquè ha de fer-ho. Jo, no. Jo surto a cantar, i allà recordo tota la gent que ha perdut la vida. Em dona força tenir aquest públic, que et ve a veure incondicionalment. Quan es discuteix sobre les mascaretes, penso: ¿Aquesta gent està boja? Com el president del Brasil. Aquell home, ¿està boig o què? Jo mai permetria que la gent anés sense mascareta. Perquè llavors ja saps com ens veurem, primer, com a la pel·lícula de Will Smith ‘Soy leyenda’. ¿I t’ha agradat ‘Cigala canta a México’?

Molt, ¿com se li va ocórrer fer-lo?

Ve de 15 anys enrere, dels meus viatges i les meves bogeries a Mèxic. Les meves trobades amb Vicente Fernández, amb Chavela Vargas, la Sonora Matancera, el Mariachi Vargas, Armando Manzanero, jo què sé... És un disc molt treballat i estudiat, perquè jo respecto molt la música ranxera i el bolero mexicà.

El bolero, llavors, ¿mexicà o cubà?

El bolero, bolero, quan la lletra diu bolero, és a dir, que té substància, missatge... És com el flamenc. ¿Per què les lletres del flamenc són tan boniques? Perquè parlen de l’amor i el desamor, de l’agonia, la tristesa, l’engany, la solitud... El bolero mexicà té això, i el bolero llatí, com el del tiet Moncho, en pau descansi, era el mateix. ‘El gitano del bolero’, com vam anomenar Moncho tota la vida, m’ha donat inspiració a l’hora de fer aquest disc.

¿Com ho ha fet?

Amb aquests dos boleros, ‘Cenizas’ i ‘Verdad amarga’. I a ‘Gato’, que és com va fer ell la versió de ‘La gata bajo la lluvia’, i que és una meravella.

Moncho va ser important. Va obrir camí a les Amèriques.

Important, no, importantíssim. Va ser un gitano pioner a cantar a Lucho Gatica i fer un bon sarau. I quan aquí ningú entenia el bolero, ell a Cuba ja era una celebritat i estava amb tots els grans mestres. Això és el que la gent no sap. Però jo soc aquí per ser testimoni de la veritat, perquè he gravat amb ell. Era el meu tiet, i el tiet carnal del meu pianista, Jumitus, Jaime Calabuch. Jo tenia una cosa molt especial amb el meu tiet Moncho. Li agradava molt José Alfredo Jiménez, i La Lupe, i Manzanero... Coses que m’han omplert l’ànima musicalment.

Les cançons d’aquest disc les ha interpretat molta gent. ‘Soy lo prohibido’, per exemple: d’Olga Guillot a Bambino. ¿Per quina via li van arribar?

Per la dels ‘tablaos’ flamencs. Quan jo estava a Los Canasteros, el ‘tablao’ de Manolo Caracol, en la seva última etapa, allà vaig conèixer Dolores de Córdoba, Adela la Chaqueta, la Mariquilla, Ángela Granados, Bambino... I era gent que solia cantar això: «Soy ese vicio de tu piel, soy lo prohibido...» I el cantaven amb ‘bulerías’. I ‘Corazón loco’, i ‘Después de veinte años’, i ‘La gata bajo la lluvia’..., també, amb ‘bulerías’. Jo ho vaig beure d’allà. Però mai vaig arribar a imaginar-me fent un discàs d’aquesta índole. Perquè a això no se li pot dir disc; és un discàs.

El flamenc i el bolero es deuen cantar amb actituds diferents.

No és fàcil. Però la veu del Cigala és flamenca, i mai s’ha barrejat el flamenc amb la música mexicana. És la primera vegada. Ja em va passar amb el disc de tango (‘Cigala&tango, 2010) i amb el de salsa (‘Indestructible’, 2016), i amb ‘Lágrimas negras’ (2003)... Quina història i quina meravella.

El flamenc segueix allà, canti el que canti .

Perquè jo soc flamenc des que em fico al llit fins que m’aixeco. Fins i tot quan estic assegut soc flamenc. ¿Què hi puc fer? Això és així. N’hi ha uns que s’asseuen d’una manera, i altres que s’asseuen... ¡flamencs! Cal tenir art.

¿Aquest és un disc pensat per a Mèxic i Llatinoamèrica?

Està pensat per al món. Perquè allà on vagi farà un bon enrenou. Ara ha passat això de la Covid, però en el moment en què el presentem a l’Auditori Nacional de Mèxic, imagina’t. I al Nacional de Dominicana, i a Colòmbia, Costa Rica, Equador, Xile, Argentina... I a Espanya, on no s’ha aconseguit fer un disc així, amb tanta substància i tan bonic.

¿Està preparat perquè a Mèxic li diguin «aquestes cançons no es fan així»?

No, no, perquè per a això ens hem encarregat que prenguin part al disc el Mariachi Vargas, Los Panchos, la Sonora Santanera, Manzanero... Ens hem deixat portar per tots aquests grans.

Los Macorinos, que van acompanyar Chavela Vargas.

Espectacular, he rigut molt amb ells. Aquests dos vellets són savis i han tocat amb tots els genis. M’ha tocat a mi la sort de tocar amb ells. Imagina’t. Chavela era la meva comare i vam tocar junts a Colòmbia; al festival de la gran Fanny Mikey, que feia els millors espectacles de Llatinoamèrica. Aquesta va ser la primera vegada, i vam cantar: «No sé decirte, cómo fue, no sé explicarte qué pasó...» (‘Como fue’). I ‘Amar y vivir’, de Consuelo Velázquez, el meu gran xaman. I en aquella època, ella ja em va dir: «¡Canta a Mèxic, cabró!». ¿I com està el periodisme a Espanya?

Doncs veurà, va per barris.

Però això s’està posant seriós, ¿eh? El virus, i tot el que estan fent aquests polítics. M’agradaria que ho fessin una miqueta millor. No és una crítica, ¿eh? Jo de política no hi entenc res, perquè si no, estaria pres. Segur.

¿Té opinions dràstiques?

Totalment. Però Espanya necessita un canvi, i que es tregui aquest virus de merda, i que la gent tingui les seves feines, i tornar a la vida normal.

¿Quina classe de canvi? ¿De govern?

Doncs tampoc estaria malament. O un canvi de govern, o que facin alguna cosa, que això canviï. Ha de canviar. M’és igual qui sigui, però que sàpiguen portar el país. Jo respecto tothom. ¡I Espanya és molt bonica, collons! I ara, amb tot això, em venen unes depressions, que em venen ganes de desaparèixer com Willy Fog a ‘La volta al món en vuitanta dies’. ¡Però ja ni això! Jo he baixat ara a menjar-me un filet amb patates i ja estic una altra vegada a casa.

El tindrem al Fòrum. Abans, per a 3.000 persones, i ara, per a 800.

He cantat per a 500, per a 600, per a 1.000... Com canvia la papereta. Serà un concert íntim, amb alguns boleros del disc, és clar: ‘Soy lo prohibido’, ‘Cenizas’..., que poden encaixar bé amb el piano.

¿I l’any que ve?

Ara mateix no hi penso. Intento sobreviure. Lluitar i estar amb Déu, i amb salut, que és el més important. Deixem que Déu disposi. Cal tenir molta fe en ell. Jo crec que amb la seva ajuda tot sortirà bé, ja ho veuràs.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

I que la música pugui seguir sonant.

Això és el que demano a Déu, que no desaparegui la cultura. Perquè sense música, sense teatre, sense cine... Ens morirem.