10 amors juvenils d'estiu (i de pel·lícula)

Les ‘coming-of-age’ estiuenques s’han convertit gairebé en un gènere en si mateixes. Tenen codis que es repeteixen, tot i que les històries no tinguin res a veure les unes amb les altres. Sempre hi ha present la sensació de temps suspès. «M’agradaria que l’estiu no acabés mai», deia Harriet Anderson a ‘L'estiu amb Monika’, d’Ingmar Bergman. Un altre dels efectes secundaris de la primera història d’amor vacacional és l’estimulació sensorial: tot fa millor gust i olor, tot és més bonic. I més intens.

Harmonia amb la naturalesa

La naturalesa també cobra un sentit molt especial. Campaments als boscos, aire lliure, muntanya, platja, rierols on refrescar-se. Resulta curiós que en la majoria d’aquestes pel·lícules es produeixi una harmonia amb l’entorn que envolta els personatges, com si s’hi fonguessin i trobessin un espai de llibertat on no ser jutjats per les seves decisions davant les imposicions més convencionals: sentiments eixelebrats i la sensació poderosa de trencar amb els lligams.

L’única tragèdia és que tenen data de caducitat. Algunes d’aquestes històries marquen per sempre (de nou Bergman i el seu ‘Juegos de verano’), i en la majoria dels casos es produeix un procés de maduració accelerat: cap dels implicats tornarà a ser el mateix i part de la seva innocència infantil es perdrà per sempre. S’emportaran el bo i el dolent d’aquesta relació iniciàtica, que probablement marcarà la seva futura identitat, i la rememoraran per sempre.

L'ESTIU AMB MONIKA (Ingmar Bergman, 1953)

Dos joves asfixiats pels seus respectius entorns decideixen escapar en una barca i viure un estiu en què es desfaran de tots els tabús. L’entorn idíl·lic de les costes sueques serà testimoni d’una història d’amor desinhibida en què els dos protagonistes es deixaran portar per la passió fins que hagin d’assumir que aquest espai de llibertat no pot durar per sempre. Va ser la pel·lícula que va donar la fama al gran mestre, i la més controvertida de la seva carrera a causa de la seva càrrega eròtica i els nus integrals de Harriet Andersson.

PAULINE EN LA PLAYA (Éric Rohmer, 1983)

Éric Rohmer semblava tenir debilitat per l’estació estival. ‘Cuento de verano’, ‘El rayo verde’, ‘La rodilla de Clara’ o ‘La coleccionista’ són algunes de les pel·lícules que s’ambienten durant aquells mesos. I després hi ha la deliciosa ‘Pauline en la playa’, en què la jove del títol descobreix a les costes de Normandia que el desig en els adults no es diferencia gaire dels capricis dels adolescents. Ella també viurà el seu primer amor i, com no podia ser de cap altra manera, també una inevitable decepció.

L’ESTIU DE LA MEVA VIDA (Robert Mulligan, 1991)

Va ser l’última pel·lícula de Robert Mulligan i la primera que va rodar una joveníssima Reese Witherspoon, amb només 14 anys. El veterà director de ‘Matar a un ruiseñor’ es va acomiadar del cine amb una història adolescent sobre l’ansietat que provoca el voler fer-se gran al més aviat possible, així com sobre els sentiments inesperats i contradictoris que genera el despertar de l’amor. És una pel·lícula serena, que desprèn saviesa en cada pla, harmonia, amb un toc de poesia i també d’amargor.

LA MEVA NOIA (Howard Zieff, 1991)

Va aconseguir que el tema clàssic de The Temptations del mateix nom (‘My girl’) s’identifiqués amb l’estiu, els passejos amb bicicleta i el primer petó entre Anna Chlumsky i Macaulay Culkin. Va adquirir un èxit immediat en el seu moment, però es va quedar per mèrits propis al panteó dels clàssics populars. Sempre ha sigut una pel·lícula dolça i lluminosa sobre la infància i la innocència, i això que parlava de la mort i el sentiment de pèrdua. Per a súmmum, ens va fer plorar a borbolls i témer de per vida les abelles.

KRÁMPACK (Cesc Gay, 2000)

El tàndem d’amics format per Fernando Ramallo i Jordi Vilches es va convertir en una de les grans revelacions d’aquesta pel·lícula que s’acosta amb frescor i desimboltura, humor, però també profunditat, al desenfrenament hormonal adolescent. El títol, que feia referència a la masturbació mútua entre els dos protagonistes, donava lloc a un relat sincer de descobriment de l’homosexualitat i d’acceptació de la pròpia identitat durant un estiu ple de peripècies a la costa catalana.

EL ÚLTIMO VERANO DE LA BOYITA (Julia Solomonoff, 2009)

Julia Solomonoff pertany a una generació de cineastes llatinoamericanes que utilitza l’adolescència i els ritus de pas per demostrar la importància de la mirada femenina per parlar de temes com la identitat sexual. Aquesta extraordinària i delicada pel·lícula utilitza l’esquema de ‘coming-of-age’ per reflexionar sobre els prejudicis entre ciutat i camp, les xacres del pensament retrògrad i la necessitat de crear un espai de comprensió i tolerància en les noves generacions.

TOMBOY (Céline Sciamma, 2011)

Enllaça directament amb ‘El último verano de la Boyita’ i amb ‘XXY’, de Lucía Puenzo, a l’hora de descriure el despertar infantil, el descobriment de la veritable identitat i el trànsit dels cossos. Ambientada en uns llimbs estiuencs, a través d’una sèrie d’activitats quotidianes pròpies de l’estació, la directora utilitza un llenguatge sensorial, ple de mirades i silencis, capaç de transmetre totes les contradiccions i desitjos d’una nena que vol ser nen i que intenta imposar la seva decisió malgrat els prejudicis.

HEARTHSTONE, CORAZONES DE PIEDRA (Guđmundur Arnar Guđmundsson, 2016)

L’estiu islandès té els seus propis codis. Es pot sortir més que a l’hivern, però en qualsevol cas perviu l’entossudiment moral incrustat en aquest hàbitat hostil. Que un nen descobreixi la seva homosexualitat en aquest espai regit per la intolerància serà una experiència terrible per a ell. Així, la bellesa d’un paisatge preciós que traspua puresa xocarà amb la repressió i el sentiment d’incomprensió d’un petit que només vol ser acceptat.

CALL ME BY YOUR NAME (Luca Guadagnino, 2017)

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

L’amor clandestí entre l’Elio i l’Oliver s’ha convertit en un dels clàssics instantanis més recents dins d’aquest gènere. Itàlia, els 80, la suor de la migdiada, el so de les cigales, el gust dels albercocs. L’adaptació de la novel·la d’André Acimán va cobrar una forma màgica en mans d’un hipersensorial Luca Guadagnino, que va aconseguir capturar tota l’essència del rampell adolescent i el desig carnal a través dels detalls i les mirades dels protagonistes.

LA INNOCÈNCIA (Lucía Alemany, 2019)

El poble, les seves festes populars, revetlles, discoteques i ‘botellons’. Mentre els joves surten a divertir-se, les senyores grans s’asseuen a la fresca a la porta de casa criticant la mida de les minifaldilles. La Lis viurà al màxim la nit i el dia, s’enamorarà i es quedarà embarassada. Lucía Alemany s’acosta a ella de forma empàtica, sense jutjar-la en cap moment, i l’espectador assisteix al procés de transformació que la converteix en una dona que pren les seves pròpies decisions.