El Verdi recupera les seves sessions dels 'Dijous d'Imprescindibles'

El Verdi, el cine de Gràcia, ha tornat a obrir les portes per insuflar nova vida al barri. I és que aquestes dues multisales dedicades a la versió original s’han convertit amb els anys en un autèntic motor per ajudar a subsistir els comerços, restaurants i altres locals de la zona, així que no només els cinèfils tenen motius per estar contents. Una de les activitats habituals que organitzen són els cicles de clàssics dels dijous a les 20.30 hores, sempre a un preu més que assequible i coincidint amb algun aniversari que en justifiqui la projecció. En la nova programació dels Dijous d’Imprescindibles trobarem bandes sonores de Miklós Rózsa, homenatges a l’escriptor Pérez Galdós, a l’actor Alec Guinness o al mestre Fellini. Silenci, que s’apaguen els llums i comença la projecció.

  

 

Miklós Rózsa, entre Wilder i Dassin

Qualsevol excusa és bona per repassar una pel·lícula de Billy Wilder, i més si es tracta d’una de les menys conegudes, la infravalorada Fedora (1978), que es pot disfrutar aquesta nit. El motiu que argumenten són els 25 anys de la mort del compositor Miklós Rózsa, doncs d’acord. La trama se centra en un productor (William Holden) que assisteix a l’enterrament a París de Fedora, una antiga gran estrella del cine, recorda la seva obsessió per localitzar-la després d’haver desaparegut del mapa i reflexiona sobre si ha pogut haver sigut indirectament responsable de la seva mort. Rememora les seves indagacions que el van portar a l’illa de Corfú on vivia retirada al costat d’una infermera i tenia un aspecte sorprenentment juvenil. Una altra visió desenganyada del cine anys després d’El crepúsculo de los dioses i una d’aquestes joies que, malgrat les tíbies crítiques que va rebre en el seu moment, val la pena recuperar. Fuerza bruta (1947, dijous 20) és un drama carcerari la banda sonora del qual també va ser composta per Rózsa. Va ser firmat per Jules Dassin al servei de Burt Lancaster. Un grup de presidiaris pateixen els abusos d’un alcaid que els sotmet a múltiples humiliacions. Farts de la situació tracen un pla per escapar-se d’allà, però resultarà altament arriscat. Un petit clàssic amb els elements necessaris de drama, intriga i un complet repartiment en el qual destaca una ascendent Yvonne de Carlo.

  

 

Dues adaptacions espanyoles de l’obra de Galdós

Les següents setmanes estaran dedicades a recordar el centenari de la mort de l’escriptor Benito Pérez Galdós per mitjà de dues de les adaptacions cinematogràfiques de les seves obres. La primera és Fortunata y Jacinta (dia 27) que va rodar Angelino Fons el 1969 amb Emma Penella, la italiana Liana Orfei i el galant de moda de l’època, Máximo Valverde. Interpreta un senyoret de l’alta burgesia madrilenya que alterna la seva relació amb dues dones: Jacinta, la seva cosina i promesa, i Fortunata, una humil noia de poble, innocent, crèdula i capaç de sacrificar-ho tot per ell. El drama està servit. L’altra opció és La duda (3 de setembre) firmat per Rafael Gil el 1972 amb una parella de luxe: Fernando Rey i Analía Gadé. És una versió d’El abuelo, novel·la que també va adaptar José Luis Garci anys després. L’actor va tornar a Espanya amb l’aurèola d’estrella després d’haver participat en la nord-americana French connection i El discret encant de la burgesia amb Luis Buñuel i el seu prestigi va provocar que el seu personatge galdosià obtingués la Concha de Plata en la seva categoria a Sant Sebastià. Interpreta el comte Rodrigo de Albrit que, després d’emigrar a Amèrica, torna al seu país a l’assabentar-se de la mort del seu fill. Al tornar també pretén esbrinar per mitjà de la seva nora si una de les seves dues netes no és una filla legítima. Un culebró amb classe.

  

 

Alec Guinness a les comèdies de l’Ealing

Els estudis Ealing britànics van proporcionar intel·ligents comèdies que van ajudar a suportar la postguerra sempre amb grans actors i guions enginyosos. Els Verdi programen dues de les seves millors obres amb motiu del 25 aniversari de la mort del gran Alec Guinness, que els joves recordaran com l’Obi Wan Kenobi galàctic, però va ser molt més que això. Oro en barras (1951) es pot veure el 10 de setembre i està firmada per Charles Crichton que, en l’ocàs de la seva carrera, va dirigir la popular Un peix anomenat Wanda. En aquest clàssic, un honrat funcionari que supervisa el trasllat de barres d’or des d’una farga fins al Banc d’Anglaterra decideix passar-se al costat fosc i robar un carregament. El seu principal problema consistirà en com treure els lingots de l’illa britànica i portar-los al continent. Com a curiositat, inclou una breu aparició d’una joveníssima Audrey Hepburn abans de convertir-se en famosa. L’altra cinta és Ocho sentencias de muerte (17 de setembre), que data de 1949 i va suposar tot un repte per a l’actor, ja que era una comèdia negra en la qual interpretava ni més ni menys que vuit personatges diferents, fins i tot un de femení. La seva divertida trama explica els problemes d’un ambiciós jove que intenta aconseguir un important títol nobiliari, però per a això abans ha d’eliminar als vuit hereus que estan per davant seu en l’arbre genealògic. Humor negre i cinisme en una pel·lícula tan irònica com brillant.

  

Notícies relacionades

¿Val la pena?

Premi al Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades

 

L’autoretrat de Fellini

I per acabar aquesta programació estival, una obra mestra irrebatible, el Fellini 8 1/2, (1963, 24 de setembre) de Fellini, que va ser la inspiració de grans cineastes com Bob Fosse (All that jazz), Woody Allen (Stardust memories) o el mateix Pedro Almodóvar (Dolor y gloria). És l’autoretrat d’un director que pateix una crisi d’inspiració mentre prepara la seva nova pel·lícula. Els dubtes, els somnis i la conducta, no sempre exemplar, del realitzador surten a la llum en aquesta pel·lícula en to de confessió. Com de costum, el seu àlter ego va ser Marcello Mastroianni, que estava acompanyat per  Claudia Cardinale i Sandra Milo. Un film amb múltiples capes en el qual descobreixes sempre una cosa nova amb cada visionament. Una introspecció gens complaent i una reflexió sobre l’ofici de cineasta. Un extraordinari colofó per a un gran cicle. Ja esperem amb ansietat quins seran els nous tresors que ens descobriran a la tardor.