Professionals de l'envelat

Molt grup de mestissatge i molta cantautora de moda, però qui de debò talla el bacallà en el món de la festa major és una senyora orquestra centenària, de vestit i lluentó, carregada amb un repertori de cançons que no te l’acabes i que dona la volta al món. Amb vostès, l’Orquestra Selvatana, professional de l’envelat des de 1913, capaç de ventilar-se 140 o 150 concerts a l’any sempre i quan algun imprevist, com per exemple una pandèmia global, no s’interposi en el seu camí.

Aquesta formació amb seu a Banyoles ha vist com la seva agenda d’agost es reduïa de 24 dates a 9, però se les ha arreglat per sortir del pas adequant el seu espectacle al format de concert i suprimint la sessió de ball pel tema de la distància. Concerts generosos, de dues hores o una mica més. «Pensàvem que potser seria massa per a algú que està assegut, però quan acabem sempre ens diuen: ‘¡M’ha passat volant!’», celebra Josep Farràs, el representant de l’orquestra, instrumentista de saxo, clarinet, clarinet baix i tenor, que afirma que a l’escenari no paren de passar coses».

Que el ritme no decaigui

Es tracta de desterrar escenes com la que La Trinca va immortalitzar al seu àlbum ‘Festa major’ (1970), aquell moment de tedi en què «el gran concert fa tres hores que dura / i al director li han fotut la partitura». Les cançons, molt variades i, com més famoses, millor: ‘I will survive’, ‘Oh, happy day’, ‘Queen’, ‘Lluís Llach’, musicals de Broadway... «I sense tocar-les senceres, sinó fragments, que hi hagi canvis de vestuari, d’instruments, de tessitura i que el públic hi participi», explica Josep Farràs, que remarca la inversió en tecnologia que l’orquestra fa tots els hiverns, quan prepara la temporada. «El món de les orquestres ha canviat molt amb els anys i ara és molt visual, amb grans pantalles de vídeo, sense descuidar la part musical». Al capdavant, quatre veus: dos sopranos, un tenor i un baríton.

La Selvatana va néixer com a cobla-orquestra associada a la sardana, tot i que als anys 50 va començar a expandir fronteres. A principis dels 90, amb l’entrada de Farràs, ha establert el concert-espectacle avui vigent i va augmentar el seu èxit malgrat l’entrada en escena dels cadells del rock català. En lloc d’ignorar-los, va voler incloure els èxits de Sau o Sopa de Cabra als seus concerts. «Mai hem sigut competència directa d’aquests grups i les seleccions de les seves cançons sempre han sigut molt ben rebudes pel nostre públic», indica Farràs, que observa amb aflicció que a les festes majors «s’hagi anat separant cada vegada més l’oferta més adulta de la part més juvenil; una a l’envelat i l’altra al camp de futbol».

Rivalitat sana

Notícies relacionades

‘Separación’, amb 27, arrasa en les nominacions als Emmy

Ros-Marbà estrena al Liceu la seva primera òpera, ‘Benjamin a Portbou’

La seva audiència natural se situa «des dels 45 o 50 cap amunt» i ara, si cal adaptar temes de Txarango o Els Catarres, ho fan. Professionalitat total en aquesta escena, on figuren altres institucions, com les orquestres Montgrins (la més antiga, creada el 1884), la Principal de la Bisbal (1888) i la Maravella (1951). «I el fenomen de l’Orquestra Di-versiones, que atrau molt públic i em cau molt bé», indica Farràs, que parla de «rivalitat sana» entre les formacions i d’assistència mútua en aquests temps de sotrac general.

El cop de la pandèmia ha sigut «econòmic i moral» i ha deixat una empremta de decepció amb les administracions. Ells, que van ser distingits amb la Creu de Sant Jordi. «Ens hem sentit oblidats. No hem rebut cap trucada i molts ajuntaments han anul·lat contractes sense donar explicacions», lamenta Josep Farràs, que sí que agraeix «de cor» als consistoris «que han estat a l’altura». Creu que, amb els protocols sanitaris aplicats al peu de la lletra, «la majoria de les festes majors que s’han suspès es podrien haver salvat. Malgrat tot, l’orquestra continua sonant: aquest dissabte ho farà a la Bisbal del Penedès i seguiran, aquest mes, actuacions al Catllar (21), Campllong (23), Granollers (29) i Juneda (30).