CRÍTICA DE CINE

'Quisiera que alguien me esperase en algun lugar': títols llargs, narracions disperses

Arnaud Viard intenta captar l'essència dels relats curts d'Anna Gavalda

quisiera que alguien me esperara / periodico

1
Es llegeix en minuts
Beatriz Martínez
Beatriz Martínez

Periodista

Ubicada/t a Madrid

ver +

Quisiera que alguen me esperara en algún lugar ★★★

Direcció:  Arnaud Viard

Repartiment:  Jean-Paul Rouve, Alice Taglioni, Aurore Clément, Benjamin Lavernhe, Camille Rowe, Elsa Zylberstein

Títol original:   ‘Je voudrais que quelqu’un m’attende quelque part’

País:  França

Durada:  89 minuts

Any:  2019

Gènere:  Drama

Estrena:  14 d’agost del 2020

Hi ha pel·lícules que tenen tantes ramificacions com el nombre de personatges que hi surten. Tots expliquen, tots tenen alguna cosa per aportar. Al principi aquesta espessa xarxa coral de relacions resulta confusa, ¿quin és el focus? En realitat, no hi ha un epicentre sinó un conjunt d’estats d’ànim que ens porten per la inseguretat, el sentiment de desorientació, la frustració i la culpa.

Notícies relacionades

Arnaud Viard intenta captar l’essència dels relats curts d’Anna Gavalda per compondre un mosaic de criatures que s’enfronten a la complicada tasca d’haver de prendre una decisió respecte a les seves vides. El director s’acosta a tots ells amb respecte, sense entremetre-s’hi gaire i a una distància prudencial per plasmar els seus silencis, les seves cavil·lacions, aquells temps morts que són el preludi d’una revelació que de vegades pot ser bona i alliberadora i d’altres dolenta i devastadora.

Els membres d’una família benestant es converteixen en els protagonistes d’aquesta pel·lícula en aparença serena, però amb rerefons convuls, en la qual a poc a poc s’entreveu una veu narradora, que no és cap altra que l’àlter ego fictici de la mateixa Gavalda, que encarna una formidable Alice Taglioni, encarregada d’aglutinar una memòria col·lectiva que de vegades resulta subtil i d’altres una mica afectada i naïf.