'El jardín secreto': els límits del decorat

‘El jardí secret’ és una cèlebre novel·la de Frances Hodgson Burnett, mig melodrama romàntic mig relat gòtic, que va ser publicada el 1910 i ha conegut almenys dues adaptacions cinematogràfiques més a part d’aquesta: una realitzada el 1949 i una altra una mica més coneguda de 1993, dirigida per Agnieszka Holland, escrita per Caroline Thompson (guionista d’‘Eduardo Manostijeras’ i ‘La família Addams’) i produïda per Francis Ford Coppola.

Notícies relacionades

Barcelona es prepara per a un Nadal ple de musicals

‘La casa del diablo’ i els assassinats satànics

L’actual adaptació juga les cartes segures que li proporciona la matèria primera literària: la sumptuositat ara en declivi d’una enorme mansió britànica situada en una terra erma, un erm boirós i ventós; la relació tràgica entre el propietari de la casa (Colin Firth), incapaç de superar la mort de la seva dona, i el seu fill malalt, reclòs des de fa anys al llit; i l’arribada d’una jove neboda, que també ha perdut els seus pares en tràgiques circumstàncies a l’Índia, que insufla nova vida a tots els personatges.

Marc Munden, procedent de la televisió, és un director fred i correcte. Filma bé l’extraordinari decorat, tant la desatesa casa com el jardí a què al·ludeix el títol de la història, però no captura del tot el que tenen d’ombrívol i de meravellós els dos escenaris. El personatge de Firth resulta una cosa desatesa, sent tan clau en el drama com les figures infantils baquetejades per pèrdues doloroses. És una pel·lícula bonica, i a estones intensa, però el tipus d’història que planteja demana una mica més que metòdica correcció.