El Quartet Gerhard triomfa al Palau

El Quartet Gerhard complia al març una dècada de carrera i la seva commemoració incloïa una vetllada en el cicle ‘Estiu al Palau’, del Palau de la Música Catalana, cita que no podia faltar en aquesta festa al tractar-se d’un escenari que està molt unit a la trajectòria del conjunt. Conformat pels violinistes Lluís Castán i Judit Bardolet, pel violista Miquel Jordà i per Jesús Miralles al violoncel, els quatre artistes van demostrar maduresa i un treball plenament consolidat davant un programa que constituïa tot un repte interpretatiu: l’impossible ‘Quartet de corda núm. 2’ de Gerhard i l’última de les obres d’aquest gènere concebudes per Schubert, el monumental ‘Quartet núm. 15, D887 en sol major’.

Notícies relacionades

Jim Jarmusch sedueix amb la seva discreta radiografia de la família

Gary Gautier, el guardià de la Casa Batlló

Gerhard, amb el seu segon quartet, va fer un pas de gegant dins de la literatura per a aquest tipus de formació cambrística. Compost un any després d’haver-se acollit a la ciutadania britànica, en set fragments de gairebé dos minuts cada un hi incorpora el llegat de la Segona Escola de Viena amb la seva especial concepció contrapuntística, terrible d’afinació i de ritme. És una pena que no s’interpreti més, i per això va ser tot un encert que s’inclogués en aquest recital, escoltant-se molt ben assimilat per uns intèrprets devots de l’obra.

Lectura electritzant

L’últim quartet de Schubert és un edifici que pot arribar a durar gairebé una hora i, tot i que menys popular que l’anterior escrit per Schubert –conegut com ‘La mort i la donzella’–, és una obra capital del gènere, del qual el Quartet Gerhard va realitzar una lectura electritzant, emfatitzant sempre l’exposició de la melodia amb respiracions pausades, atents als canvis de ritme i de caràcter. Hi va haver elegància en aquell fraseig matisat i amb un ampli contrast en les dinàmiques que va denotar una acció de conjunt i una bona comunicació interna ja des del primer moviment. El preciós ‘Andante un poco moto’ es va exposar sense exagerar ni remarcar massa el dramàtic en una execució de gran delicadesa i refinament que va captivar un públic atent i entregat.