'The way back': el tòpic de l'addicció i la redempció

Segurament al director Gavin O’Connor li agraden els drames de superació associats a l’esport. El 2004 va dirigir Kurt Russell en ‘El milagro (Miracle)’ , en què encarnava un entrenador d’hoquei sobre gel que aconseguia portar el seu equip als Jocs Olímpics, i ara fa una cosa semblant amb Ben Affleck en ‘The way back’, tot i que la tasca sigui bastant més humil: entrenar un equip de bàsquet de les lligues juvenils.

Notícies relacionades

Gustavo Adolfo Tarí, dissenyador: "El vestit de Melody ha guanyat Eurovisió"

Milers de persones surten al carrer per la Nit dels Museus

No obstant, en aquesta ocasió, el que de veritat importa és el camí de redempció que pateix el personatge, un home destrossat després de la mort del seu fill a causa del càncer i que, després de la separació de la seva dona, decideix donar-se a la beguda de manera compulsiva i autodestructiva. Des dels primers minuts assistim a una bateria de tòpics que es van succeint sense lloc a la més mínima sorpresa: sempre saps el que passarà i com. Caiguda als inferns, una porta cap a l’esperança, una terrible recaiguda en els abismes i, per fi, la recuperació.

Molts veuran en aquest paper la possibilitat que Ben Affleck expiï els seus pecats, però ‘The way back’ ofereix poc més que un convencional relat sobre el fracàs, l’addicció i la necessitat d’acceptar el passat per continuar avançant en el present.